Independència és benestar

O dit d’una altra manera, si volem tenir un país on pagui la pena viure-hi, un país on l’estat del benes­tar, amb tot el que repre­senta per a tot­hom, sigui l’objec­tiu prin­ci­pal després d’anys de cri­sis, reta­lla­des, ERTO i tot el que vindrà, hem de ser inde­pen­dents d’una Espa­nya que mai s’ha vol­gut refor­mar i que entén el benes­tar d’una manera molt dis­cu­ti­ble que resu­mi­ria, i parlo en gene­ral, sem­pre hi ha excep­ci­ons, en la cul­tura de la trampa i el tri­pi­joc, per no dir del joc brut, brutíssim. La dar­rera mos­tra, l’afer d’espi­o­natge telefònic que seria motiu de dimissió dels seus res­pon­sa­bles a qual­se­vol democràcia. Inde­pendència és benes­tar en la vida de les per­so­nes i en la vida dels pobles, i encara més en el cas de Cata­lu­nya, espre­muda i mal­trac­tada per un estat inso­li­dari que finan­cem amb els nos­tres impos­tos perquè actuï en con­tra nos­tra en l’àmbit polític, amb por­res i presó; en l’àmbit econòmic amb un dèficit insu­por­ta­ble que ara paguem amb la nos­tra salut i que fa temps que patim amb unes infra­es­truc­tu­res més que defi­citàries en relació amb els diners que genera el seu ús, per no par­lar de cul­tura, edu­cació o del que sigui.

No podem per­dre temps. Tenim al davant un govern cen­tral feble, amb un PSOE depen­dent de Ciu­da­da­nos, incapaç de fer un mea culpa pels crims dels GAL i en coa­lició amb Uni­das Pode­mos, que xiula i mira cap a una altra banda. I no par­lem de la monar­quia, que està en un dels seus moments més bai­xos. Què tenim? La força de la gent que des de l’1-O no ha aflui­xat i que reclama, mani­fes­tació rere mani­fes­tació, uni­tat. El movi­ment inde­pen­den­tista és més sòlid que els seus pos­si­bles líders, i això és una gran notícia però al mateix temps una feblesa. Què no tenim? Uni­tat, i pot­ser no és pos­si­ble, i el que és pit­jor, tenim tendència al cani­ba­lisme, només això explica que algú amb dos dits de front hagi pogut pres­cin­dir de la Mònica Ter­ri­bas. Quina poca visió tenim en des­a­pro­fi­tar un ins­tru­ment tan valuós com els nos­tres mit­jans de comu­ni­cació, i menys­te­nir una de les nos­tres millors peri­o­dis­tes.

El que em sem­bla pos­si­ble és la cre­ació urgent d’un gran movi­ment polític (em resis­teixo a fer ser­vir el mot par­tit perquè em sem­bla una rea­li­tat cor­rom­puda per les llui­tes estèrils per asso­lir quo­tes de poder, segres­tada per buròcra­tes i apa­rells caducs). Un gran movi­ment o par­tit-movi­ment, com diu l’amic Colo­mi­nes, que diri­geixi, que s’avanci als esde­ve­ni­ments amb una estratègia ben lli­gada, que posi fi a les males pràcti­ques dels polítics d’ofici i que trobi polítics nets i trans­pa­rents, indis­cu­ti­bles i sense cap ombra de cor­rupció o males pràcti­ques. Un par­tit-movi­ment i un lide­ratge que tren­qui amb el pas­sat, que es gua­nyi la con­fiança de la gent i que no lluiti per interes­sos gre­mi­als. Un par­tit-movi­ment que cen­tri els seus objec­tius en el benes­tar de la gent, i per asso­lir el benes­tar neces­sari, hem de ser inde­pen­dents, no hi ha cap altra solució. Les hem inten­tat totes i cap ha fun­ci­o­nat, ni fun­ci­o­narà aquesta taula del diàleg que és una nova enga­nyifa. Que no ho veuen?

Des­per­tem d’una vegada, dei­xem-nos de punye­tes i fem el que hem de fer. I que par­lin les urnes, encara que hàgim d’anar a votar amb casc. Jo em vaig unir a la Crida amb l’espe­rança que fos una ini­ci­a­tiva dife­rent capaç de fer una política dife­rent de la dels par­tits, autènti­ques màqui­nes elec­to­rals més interes­sats pels vots que pels objec­tius pels quals han estat ele­gits. Vaig dir que si la Crida es con­ver­tia en par­tit tra­di­ci­o­nal, dei­xa­ria la Crida. Fer el de sem­pre ja sabem on ens porta. Enlloc, que és on som ara. És el moment de les per­so­nes, els par­tits tenen altres interes­sos, per no dir altres pors. I les per­so­nes, mani­fes­tació rere mani­fes­tació, cri­den: “Puig­de­mont pre­si­dent.” El que neces­si­tem, doncs, és la cre­ació d’aquest gran movi­ment lle­ial a l’1-O (que no obli­dem que va ser fruit de la uni­tat), amb vocació de sumar i de mul­ti­pli­car, en cap cas de res­tar i de divi­dir, i unes primàries que rati­fi­quin qui l’ha de lide­rar. No és hora d’apedaçar, és hora de tei­xir un pro­jecte naci­o­nal i un full de ruta sòlid i segur per dur-lo a terme. És l’hora de dotar-nos d’un relat clar i engres­ca­dor sobre el que podem gua­nyar i el que podem per­dre. Jo estic segura d’on és el gran pes de la balança.