Amor a mitges

Un amic de l’escrip­tora Anaïs Nin li deia que ella no es merei­xia un amor a mit­ges, refe­rint-se a Henry Miller i a la seva inter­mitència emo­ci­o­nal cap a ella. La Nin, infal·lible en la seva feli­ci­tat, li res­po­nia que l’amor a mit­ges d’en Henry li valia més que els amors sen­cers de mil homes. Els amors a mit­ges sac­se­gen el doble que els altres. I ho fan perquè gas­ten tres ingre­di­ents que els fan supe­ri­ors: el mis­teri, la irre­gu­la­ri­tat i la con­tra­dicció. Els incon­for­mis­tes no volem un amor d’aquells que es dei­xen les saba­ti­lles a la mateixa rajola cada nit. No ens moti­ven els amors pre­vi­si­bles, d’escu­de­lla com­par­tida i excursió al super­mer­cat els dis­sab­tes a la tarda. Pre­fe­rim el poema d’Estellés, el de l’amor hura­ca­nat, el que reclama anar a rebol­cons entre besos i arraps. Però compte. Aquests amors a mit­ges no s’han de con­fon­dre mai amb les rela­ci­ons tòxiques que col·lec­ci­o­nen els addic­tes a l’amor romàntic, estúpid i pue­ril. Gen­tussa per a qui esti­mar és patir. Els que bus­quen el suplici d’una manera gro­tesca, com si l’auto­des­trucció i la dèria fes­sin part de l’essència de l’ena­mo­ra­ment. Gent amb poca cre­a­ti­vi­tat que neces­sita cri­dar l’atenció. No. Els amors a mit­ges es guien per un sol lema: esti­mar és alli­be­rar. Un amor passió no ofega com el ruti­nari. Genera dub­tes i fa escriure lli­bres, això sí, però alhora et regala la calma de no saber-te la crossa de ningú, la falsa mitja taronja de ningú, la pos­sessió de ningú. L’amor a mit­ges tam­poc no té res a veure amb la merda del poli­a­mor. No embafa, dona ales i deixa que corri l’aire. No et truca per saber si ja has arri­bat a casa ni t’escor­co­lla el mòbil men­tre ets a la dutxa. Més aviat és aque­lla mena d’amor que et regala una llenca de par­mesà embo­li­cada amb un full del New York Times.