Opinió

Tribuna

El dia de la marmota

“No serveix de res que em parlin de l’espoli fiscal; haver fet una independència efectiva, però hi van renunciar i van faltar a la seva paraula tot i tenir el suport de la gent

El període 2012-2017 ha estat, vist amb pers­pec­tiva, un dels més espe­rançadors de la història de Cata­lu­nya. Durant aquell quin­quenni, bona part dels ciu­ta­dans d’aquest país vam deci­dir aga­far les reg­nes de les nos­tres vides i con­duir Cata­lu­nya cap a la inde­pendència. El mèrit de tots els èxits asso­lits ales­ho­res és de les per­so­nes i orga­nit­za­ci­ons que, lliu­re­ment, van avant­po­sar un con­cepte ideològic, el país, a les pròpies con­vic­ci­ons polítiques. Malau­ra­da­ment, vam anar pel pedre­gar quan, ale­gre­ment, les per­so­nes que tenien el lide­ratge social van ser engo­li­des pels par­tits o van fer un “pas al cos­tat” sota la con­signa d’“ara és l’hora dels polítics”.

Al car­rer, però, és on s’estava fent real­ment política. El que es va fer després va ser joc polític, que és una cosa molt dife­rent. Aviat la democràcia en estat pur es va diluir en el sis­tema de la par­ti­tocràcia, que és el que hem tin­gut sem­pre i el que con­ti­nu­a­rem tenint fins que no assu­mim que cadascú de nosal­tres som un sub­jecte polític i que és a les nos­tres mans can­viar la rea­li­tat que no ens agrada. Pot­ser ens espanta pagar el preu que això com­porta. Si és així, ales­ho­res no tenim dret a cap queixa. Ens cal apro­fun­dir en una reno­vació de la democràcia, que ens acosti a models on els ciu­ta­dans puguem pas­sar comp­tes amb els polítics i exi­gir-los que com­plei­xin els com­pro­mi­sos i que gover­nin amb eficàcia. L’actual sis­tema per­met que els polítics facin la seva amb abso­luta impu­ni­tat però, sobre­tot, amb una ine­ficàcia que fa fere­dat.

No vull par­lar del govern de l’Estat espa­nyol, perquè així com ells viuen al marge de nosal­tres pot­ser comença a ser l’hora que esta­blim una certa reci­pro­ci­tat i ens pre­o­cu­pem d’allò que ens cal per garan­tir el benes­tar de Cata­lu­nya. La política cata­lana és un immens desert d’intel·ligència. No n’hi ha al govern, però tam­poc a l’opo­sició. Uns viuen per con­ser­var la cadira i d’altres, per pren­dre’ls-la. L’interès pel benes­tar dels cata­lans ha esde­vin­gut una cosa secundària. Les pro­ves són evi­dents. La més sag­nant té a veure amb els supo­sats ajuts als autònoms. S’ha de ser molt estúpid per plan­te­jar una cosa tan seri­osa com és l’ajut a la teva base pro­duc­tiva com una mena de Jocs de la fam.

No es poden pren­dre deci­si­ons com ara dei­xar col·lec­tius sen­cers (res­tau­ra­dors, gent del món de la cul­tura i d’altres) sense accés al seu sos­te­ni­ment vital, supri­mint les seves fei­nes per decret, adduint que això redu­eix la pro­pa­gació del coro­na­vi­rus. I, si s’ha de fer, els hem d’exi­gir: pri­mer, que donin xifres de la pro­pa­gació del virus en aquests espais quan esta­ven oberts i què ha pas­sat ara que s’han tan­cat. Segon, esta­ria bé saber qui són i quins estu­dis tenen les per­so­nes que for­men el Pro­ci­cat i com han arri­bat als seus càrrecs. Ter­cer, abans de tan­car res, ja hi ha d’haver orga­nit­zat un sis­tema d’ajuda econòmica als afec­tats, que vagi més enllà de mesu­res cosmètiques com ara donar 300 euros.

Ho sento: no ser­veix per a res que em par­lin de l’espoli fis­cal. Ja ho sé que l’Estat s’emporta pel cap baix 16.000 mili­ons d’euros anu­als. Haver fet una inde­pendència efec­tiva. Hi van renun­ciar tenint tot el que tenien i van fal­tar a la seva paraula, doncs que ara apec­hu­guen. Això no els exi­meix d’haver d’afron­tar la seva res­pon­sa­bi­li­tat: que negociïn amb Madrid, que canviïn par­ti­des de des­ti­nació, que es rebai­xin el sou o que es facin autònoms i pas­sin la fac­tura a la Gene­ra­li­tat (menys ingres­sos que tindrà l’Estat en impos­tos). En defi­ni­tiva: que gover­nin i dei­xin de plo­rar, que de vic­ti­misme ja n’hem tin­gut prou i no ha ser­vit de gaire res. El vic­ti­misme no ens traurà de la misèria ni ens farà com­pe­ti­tius. Pren­dre deci­si­ons, sí (si pot ser que no siguin equi­vo­ca­des...).

Feina en tenen: escol­tar els experts de carns i ossos que pro­mo­uen els tests d’antígens i que sem­blen haver demos­trat que això per­me­tria apli­car polítiques reals que posa­rien fi a l’ago­nia de la nos­tra eco­no­mia. No apro­var el pres­su­post del govern de l’Estat, que no fa les inver­si­ons a Cata­lu­nya a les quals s’ha com­promès fins i tot quan a Espa­nya li vin­drien bé (no inver­tir en el cor­re­dor medi­ter­rani és un escàndol!). Impe­dir per tots els mit­jans pos­si­bles que l’Estat es gasti milers de mili­ons en arma­ment que no neces­sita. Enfron­tar-se amb l’Església a Cata­lu­nya i apli­car els matei­xos cri­te­ris tan “neces­sa­ris” per a tea­tres, con­certs a l’aire lliure i a les ter­ras­ses dels bars... I això és només un petit apunt del que es podria fer dife­rent. Que dei­xin de quei­xar-se i gover­nin, i que s’acabi el dia de la mar­mota.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia