Trobar-se

Camino des­va­gat, fent temps pel polígon de les Gavar­res de Tar­ra­gona. L’urba­nisme de patró ame­ricà situa fora de les ciu­tats aquesta bar­reja de ser­veis, comerç i oci de grans superfícies. I que tro­bem repe­tit arreu del país, fins i tot amb els matei­xos plànols, pro­por­ci­ons i esta­bli­ments. Con­ces­si­o­na­ris de cot­xes, bri­co­latge, esport, electrònica, ani­mals de com­pa­nyia, ham­bur­gue­ses, frank­furts, woks, ita­li­ans i mexi­cans, i mul­ti­ci­ne­mes. Una comis­sa­ria dels Mos­sos i apar­ca­ments arreu. Buits, és clar. Està tot pen­sat per al cotxe, i ara no hi ha qui cir­culi. Exten­si­ons enor­mes d’asfalt en unes ter­res que abans havien sigut grans fin­ques de con­reu. He fet un cafè abans no hagues­sin de tan­car per les res­tric­ci­ons de la pandèmia, i he pas­se­jat, m’he per­dut. L’escrip­tora i acti­vista Rebecca Sol­nit té un assaig sobre l’art de per­dre’s on refle­xi­ona sobre les dife­rents mane­res que tenim de per­dre’ns. Sor­tir del camí traçat i pas­se­jar per ter­ri­to­ris que no sur­ten als mapes, alli­be­rar-se de les ruti­nes i esca­par del pro­duc­ti­visme. Jo ho he fet, topant, com la vaca cega, amb uns rètols que em deien que només ate­nien coman­des fetes per inter­net, o amb peti­ci­ons de cer­ti­fi­cats pro­fes­si­o­nal del ram de la cons­trucció, o amb l’última tec­no­lo­gia amb pas res­trin­git per cin­tes adhe­si­ves. Anant d’un lloc a l’altre, cre­uant apar­ca­ments que espe­ren que s’allu­nyi la pandèmia per recu­pe­rar el sen­tit. M’assec a pren­dre el sol, fins que un autobús s’atura just davant meu i em deixa a l’ombra. Mira que és immens aquest món, i no cal dir aquest polígon. Com diu Sol­nit, per­dre’s per tro­bar-se, però si pot ser que sigui a un mateix!