No hi ha pau al cementiri

Tenien entre 17 i 20 anys, es deien Saa­dia, Nazia i Mur­sal, eren pre­sen­ta­do­res del canal de tele­visió afganès Enikass RTV i dimarts a la tarda, quan tor­na­ven a casa, van ser tiro­te­ja­des pels car­rers de Jala­la­bad. L’auto­a­no­me­nat Estat Islàmic ha rei­vin­di­cat l’atemp­tat con­tra les tres peri­o­dis­tes, que “tre­ba­lla­ven per a un mitjà apòstata”, segons el comu­ni­cat, si bé ningú no posa les mans al foc sobre l’auto­ria, atès el clima gene­ra­lit­zat de violència con­tra la soci­e­tat civil –explo­si­ons, assas­si­nats selec­tius d’acti­vis­tes– que està abo­cant el procés de pau al més abso­lut fracàs. I les dones en són les prin­ci­pals vícti­mes. Durant el règim de ter­ror dels tali­bans (1996/2001) el burca es va con­ver­tir en icona mun­dial de la seva repressió i reclusió a l’infern fami­liar: pro­hi­bit l’accés a l’edu­cació, a la salut i a la par­ti­ci­pació política, no podien fer un pas ni par­lar sense la impla­ca­ble guarda del pare, germà o marit. Ara els cos­sos estas­sats de les que estan con­que­rint espais de lli­ber­tat esde­ve­nen sig­nes inequívocs que la violència patri­ar­cal no recula. Recor­dem la repor­tera Malala Maiwand, morta el 9 de desem­bre del 2020, vuit anys després que mates­sin la seva pròpia mare, una líder comu­nitària, o Mina Man­gal, que s’havia des­ta­cat per la denúncia dels matri­mo­nis forçats i infan­tils i va ser aba­tuda l’11 de maig del 2019, entre mol­tes que donen la cara –lite­ral­ment, en públic i sense tapar-se– per la defensa dels seus drets i no es donen –ren­dei­xen– mal­grat el perill a què estan expo­sa­des. De quina pau estem par­lant? De la del cemen­tiri? Els tali­bans les ata­quen i el govern no les pro­te­geix.