Clam a la llibertat

Quina va ser la dar­rera vegada que vàreu lle­gir el que real­ment us venia de gust? Així comença l’últim lli­bre de Sebastià Por­tell, Les nenes que lle­gien al lavabo. Entre la nar­ració auto­bi­ogràfica i l’assaig refle­xiu, el lli­bre vin­dica el fet de lle­gir per plaer i no per obli­gació. Hi ha qui s’ha tan­cat al lavabo per lle­gir el que se supo­sava que no havia de lle­gir. Hem estat un cos lec­tor en l’espai menys noble de la casa. Entre l’ama­ga­tall i l’aven­tura, lle­gint al vàter ningú ens con­tro­lava. Por­tell, que no diu el que ha de dir sinó el que pensa, sense fil­tres, i per això sovint és ata­cat, com una ser­vi­dora, escriu un clam a la lli­ber­tat lec­tora i cre­a­dora que teníem de petits i que, no se sap quan ni per quins set sous, vam per­dre pel camí. Lle­gir lluny dels cànons i de mira­des de reüll reclama posar els ulls en cur­siva i dei­xar-se de pre­ju­di­cis i expec­ta­ti­ves. Por­tell parla d’aque­lla mena de crítics de tota la vida que tre­ba­llen en base a la qua­li­tat literària, un con­cepte al qual li costa enten­dre que hi ha vida literària més enllà de les vari­a­bles inclo­ses entre el bo i el dolent. Lle­gir sem­pre es troba més enllà. En quin moment dei­xem de lle­gir i escriure allò que ens donava la gana per culpa de crítics, ins­ti­tu­ci­ons, modes i pres­si­ons soci­als? Por­tell con­vida a escriure el que ens ale­gra i ens fa feliços. En una soci­e­tat en què peri­lla la lli­ber­tat d’expressió no només és impor­tant obrir la fines­tra de la lli­ber­tat de la lite­ra­tura, sinó fer-ho de bat a bat, diu Por­tell. La lite­ra­tura és anar d’ama­gat, fer con­tra­ban, tra­fi­car amb idees i emo­ci­ons. Sebastià Por­tell, a Les nenes que lle­gien al lavabo, parla de la infan­tesa rural i millen­nial a Mallorca, dels pri­mers lli­bres, de mes­tres i refe­rents, de pla­ers cul­pa­bles, de cànons i d’altres mane­res de viure la lite­ra­tura. Lle­gir fa gua­pos. Segur.