Mercat de dones i refugiats?

A l’Europa dels mer­ca­ders se li gira feina. Està fes­te­jant Tur­quia per reno­var el pacte migra­tori que des del 2015 ha finançat amb 6.000 mili­ons d’euros l’atu­rada de més de 3,6 mili­ons de refu­gi­ats en aquest país i la devo­lució no gens huma­nitària dels qui inten­ten acce­dir a la for­ta­lesa. Però Erdo­gan no està faci­li­tant la necessària cosmètica per tran­quil·lit­zar la consciència de Brus­sel·les, ans al con­trari, pro­voca amb la il·lega­lit­zació de par­tits kurds i amb la recent sor­tida del Con­veni d’Istam­bul en un con­text de repressió de la dis­sidència política i intel·lec­tual, de res­tricció de la lli­ber­tat d’expressió i de mani­fes­tació pacífica, de tor­tu­res i des­a­pa­ri­ci­ons. Veu­rem com s’acaba la jugada, en la qual, diguem-ho clar, les per­so­nes som moneda de canvi. Fixem-nos, si no, en el Con­veni d’Istam­bul, apro­vat fa deu anys, el pri­mer ins­tru­ment jurídica­ment vin­cu­lant per com­ba­tre la pre­o­cu­pant violència mas­clista: A la UE una de cada tres dones ha estat víctima de violència física i sexual des dels 15 anys; una de cada vint, vio­lada; el 55% ha patit asset­ja­ment sexual; una de cada tres, abús psi­cològic per part de la pare­lla i violència física o sexual per part d’un adult durant la infància. Que Tur­quia aban­doni aquest con­veni i que s’ho plan­te­gin també Polònia i Hon­gria argu­men­tant la defensa de la tra­dició i dels valors fami­li­ars és una pèssima notícia perquè és jus­ta­ment d’aquesta tra­dició patri­ar­cal que ens hem de defen­sar. No volem una Europa que negociï amb els drets humans, ni amb els de les dones ni amb els de qui han de fugir de les guer­res i de l’empo­bri­ment.