No volen morir de por

Un pro­verbi birmà asse­gura: “Es pot morir de ver­go­nya, però no de por.” En un moment en què la fràgil democràcia lide­rada per Aung San Suu Kyi està sus­pesa pel cop de la cúpula mili­tar, la deso­bediència pacífica, com a arma de resistència de la població civil, està posant en evidència la impos­si­bi­li­tat de les potències mun­di­als per atu­rar una matança que suma més de set-cen­tes vícti­mes. Des que es va decla­rar inde­pen­dent, a Birmània, reba­te­jada com Myan­mar, s’han alter­nat les dic­ta­du­res i les cons­pi­ra­ci­ons de l’exèrcit amb un his­to­rial de tor­tu­res, assas­si­nats, fraus elec­to­rals, pro­tes­tes mas­si­ves i vio­la­ci­ons impu­nes dels drets humans que ha com­por­tat un per­sis­tent esce­nari de repressió i d’endar­re­ri­ment econòmic i social. Qual­se­vol pas cap a la democràcia ha estat avor­tat. Ja sigui per la via interna: l’expulsió de cents de mils musul­mans del grup dels rohingya a Ban­gla­desh, denun­ciat com un geno­cidi per Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal, es va pro­duir amb un govern esco­llit per les urnes. Ja sigui per inter­venció directa dels armats, com ha succeït de nou l’1 de febrer pas­sat. Pro­te­gits per Rússia i la Xina –que els sub­mi­nis­tren mate­rial bèl·lic–, els gene­rals se sen­ten invul­ne­ra­bles. No ate­nen a les cri­des dels orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals, uti­lit­zen munició de guerra con­tra les mobi­lit­za­ci­ons pacífiques, han ence­tat una cacera de brui­xes acu­sant els mani­fes­tants d’ene­mics de l’estat, han fet emmu­dir els mit­jans de comu­ni­cació, però no poden espan­tar els milers de ciu­ta­dans que no tenen ver­go­nya i sur­ten al car­rer recla­mant democràcia, drets, futur.