En la mort d’una traductora

Escric el pre­sent arti­cle en el matí asso­le­llat d’un altre Sant Jordi estrany, com, cosa que no cal que els digui, se’ns hi ha con­ver­tit pràcti­ca­ment tot. En tot cas, pel que fa a la cele­bració pública dels lli­bres (i de les roses) que fem a Cata­lu­nya, serà una mica menys estrany que el de l’any pas­sat, en què, a causa de l’estat d’alarma, la majo­ria estàvem con­fi­nats a casa. Tant se val, aquest Sant Jordi se m’ha fet defi­ni­ti­va­ment estrany, com passa quan la mort arriba a una per­sona esti­mada, i més quan encara era jove per morir. Escri­via aquest arti­cle quan he sabut de la mort de Núria Pujol i he esbor­rat part del con­tin­gut del text per dei­xar un espai a la seva memòria. Això men­tre que aquest sol radi­ant encara ho fa més estrany: com si no pogués ser que la Núria, que tant esti­mava la vida, hagi mort en un dia tan bonic.

Esti­mava la vida i la lite­ra­tura, a la qual es va dedi­car com a tra­duc­tora. Jus­ta­ment acabo de lle­gir un lli­bre preciós, Tra­duir com trans­hu­mar, de Mirei­lle Gan­sel. Traduït al català per Dolors Udina, en trans­cric uns petits frag­ments en els quals crec que s’hi podria reconèixer la Núria. “La con­vicció que cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble”, podria ser-ne un. O aquest altre: “En aquests temps de soli­tud i soli­da­ri­tat: la tra­ducció com una mà estesa entre les ribes sense pont.” I també: “La tra­ducció com a eina d’apre­nen­tatge. La tra­ducció com a àmbit on exer­cir l’escolta.” Com devia “enten­dre que la tra­ducció era pren­dre ris­cos i posar-ho tot contínua­ment en qüestió, encara que sigui una sola paraula: un deli­cat sismògraf al cor del temps”.