Educació estricta

Edu­car els fills no és sen­zill. No hi manual d’ins­truc­ci­ons i qual­se­vol con­sell pot ser útil per a algu­nes per­so­nes i ine­ficaç per a d’altres. Cada relació inter­per­so­nal és única i va evo­lu­ci­o­nant amb el temps. Aques­tes diferències fan que hi hagi per­so­nes que apos­tin per ser molt estric­tes amb els seus fills, men­tre que d’altres pre­fe­rei­xen ser més per­mis­si­ves. Ara bé, mal­grat que no hi pugui haver recep­tes uni­ver­sal­ment vàlides, sí que es dis­posa de dades que ens hau­rien d’induir a refle­xi­ons pro­fun­des. Per exem­ple, segons un arti­cle publi­cat a finals de març a la revista Deve­lop­ment and Psyc­ho­pat­ho­logy, una edu­cació massa estricta influ­eix en la mor­fo­lo­gia i el fun­ci­o­na­ment de deter­mi­na­des zones del cer­vell, i aquests can­vis afa­vo­rei­xen la mani­fes­tació de com­por­ta­ments asso­ci­ats a més impul­si­vi­tat, ansi­e­tat i depressió durant l’ado­lescència, els quals es poden man­te­nir durant la vida adulta.

Fa uns anys que se sap que l’estil de criança afecta com es cons­tru­eix el cer­vell. Des de la psi­co­lo­gia s’iden­ti­fi­quen dos grans tipus de criança, ano­me­nats posi­tiva i nega­tiva. La criança nega­tiva es defi­neix com la relació basada en la poca o nul·la cali­desa afec­tiva, o també en la indi­ferència, la negligència i, fins i tot, en el rebuig o l’hos­ti­li­tat cap als fills. En con­tra­po­sició, la posi­tiva implica una afec­ti­vi­tat basada en la con­fiança i la cura no sobre­pro­tec­tora, i en la coherència entre recom­pen­ses i amo­nes­ta­ci­ons de caire edu­ca­tiu. Les per­so­nes que han tin­gut una criança nega­tiva adqui­rei­xen una estruc­tura neu­ro­nal en algu­nes zones del cer­vell que fa que, quan arri­ben a l’ado­lescència i la joven­tut, siguin més influ­en­ci­a­bles per l’estrès, menys curi­o­ses, més impul­si­ves i amb més pro­pensió a tenir depressió.

En aquest nou tre­ball que s’acaba de publi­car, s’ha fet un segui­ment de quasi un cen­te­nar d’infants cana­dencs, des dels 2 fins als 9 anys, en què s’ha valo­rat anu­al­ment fins a quin punt l’edu­cació que rebien a casa per part dels pares era estricta i el nivell d’ansi­e­tat que això els pro­vo­cava. Després, quan van asso­lir els 16 anys se’ls va exa­mi­nar l’estruc­tura del cer­vell i es van ava­luar algu­nes carac­terísti­ques de com­por­ta­ment. En tots els casos exa­mi­nats, però, els autors han tin­gut molt en compte que els infants no rebes­sin mal­trac­ta­ments físics ni psi­cològics, que saben que influ­ei­xen nega­ti­va­ment en la cons­trucció del cer­vell. L’objec­tiu era veure quina influència té aquest tipus d’edu­cació, que sovint és per­ce­buda pels infants com més freda i dis­tant, en la cons­trucció del cer­vell, en com­pa­ració amb una de més per­mis­siva i càlida, i com això influ­eix poste­ri­or­ment en el seu com­por­ta­ment quan asso­lei­xen l’ado­lescència. En aquest con­text, es con­si­dera que una edu­cació és estricta quan las nor­mes s’impo­sen de manera no refle­xiva, i les amo­nes­ta­ci­ons i càstigs per infrin­gir-les són severs, en el sen­tit que no van acom­pa­nyats d’una impli­cació emo­ci­o­nal posi­tiva per part dels pro­ge­ni­tors, la qual cosa acos­tuma a gene­rar en els infants sen­sa­ci­ons d’inde­fensió i de manca de pro­tecció.

Un dels efec­tes imme­di­ats en els infants edu­cats de manera molt estricta va ser un incre­ment d’ansi­e­tat, que en alguns casos implica alte­ra­ci­ons pro­fun­des del com­por­ta­ment però en molts d’altres són més sub­tils, però no per això poc impor­tants. En arri­bar a l’ado­lescència, dues zones molt con­cre­tes del seu cer­vell pre­sen­ta­ven un volum més petit: l’amígdala, que és l’estruc­tura que genera les emo­ci­ons, i l’escorça pre­fron­tal, que és on es ges­ti­o­nen les emo­ci­ons i es genera el pen­sa­ment refle­xiu. Aques­tes alte­ra­ci­ons coin­ci­dei­xen amb els can­vis de com­por­ta­ment detec­tats, que inclo­uen més inse­gu­re­tat i rebel·lia i una dis­mi­nució de l’auto­es­tima, a banda de més ansi­e­tat, impul­si­vi­tat i pro­pensió a la depressió, i de menys capa­ci­tat de ges­ti­o­nar l’estrès.

Tot això no vol dir, en cap cas, que hàgim de ser abso­lu­ta­ment per­mis­sius i laxes amb els nos­tres fills i filles, atès que també se sap que un excés de laxi­tud tam­poc afa­vo­reix la madu­ració com­pleta de les estruc­tu­res neu­ro­nals. De vega­des cal recon­duir algu­nes de les seves acti­tuds, pel seu propi bé. El que impli­quen els resul­tats d’aquest tre­ball és que la manera més efi­ci­ent d’edu­car-los, pen­sant en el seu futur com a per­so­nes empo­de­ra­des i emo­ci­o­nal­ment esta­bles, capa­ces de ges­ti­o­nar l’estrès, és mos­trant-los sem­pre la nos­tra estima més pro­funda i un suport emo­ci­o­nal posi­tiu. El mis­satge que han de per­ce­bre és que reconduïm les seves acti­tuds perquè con­fiem en ells, i per tant que ells poden con­fiar en nosal­tres.