La desgràcia d’haver nascut

Cafarnaüm, ciu­tat de Jesús, con­demna dels mise­ra­bles, nom d’una pel·lícula de la direc­tora liba­nesa Nadine Labaki que comença quan Zain, de pot­ser 12 anys, demanda els seus pares per haver-li donat la vida sense esti­mar-lo. Una per­tor­ba­dora crònica no apta per a cínics –deia Kapus­cinski sobre el nos­tre ofici– que ens qüesti­ona com a adults si efec­ti­va­ment estem capa­ci­tats i tenim dret a por­tar fills al món. Zain ens ense­nya l’extra­radi de Bei­rut –podria ser el de mol­tes altres urbs–, on sobre­vi­uen sem­pre a punt de liqui­dació els resi­dus del nos­tre model de progrés: pobres, migrants, dones mal­trac­ta­des sense rumb ni aixo­pluc, cri­a­tu­res del car­rer, un munt de fugi­tius invi­si­bles d’una violència que no té treva, amb els car­ro­nyers ensu­mant, enga­nyant, rema­tant. Zain és la desgràcia d’haver nas­cut; és la ràbia con­tra uns geni­tors que envien la ger­mana a morir de matri­moni infan­til a canvi de qua­tre galli­nes per aga­far for­ces i con­ti­nuar pro­cre­ant; és l’astúcia esmo­lada com a única empa­rança dins de l’infern; és la ten­dresa que cuida el quasi nadó d’una refu­gi­ada per­duda sense papers. Zain, la lle­tra menuda de tan­tes guer­res, per­so­ni­fica els infants pales­tins mas­sa­crats per la inclemència de David, les vícti­mes sol­dat –al camp de bata­lla, al llit dels senyors– o aquests menors que tra­ves­sen fron­te­res a cavall de la des­es­pe­ració i de les màfies –i dels interes­sos d’alguns governs que els con­ver­tei­xen en moneda de canvi. Amb Zain anem, no sé on, no sé on ens farien cas, a denun­ciar que aquesta huma­ni­tat no té dret a por­tar més sofri­ment al món.