‘Estimberri’ digital

Fa dies que penso en l’escletxa cada cop més fonda que s’obre davant dels qui no dis­po­sen dels recur­sos per valer-se de suports vir­tu­als. M’hi ha dut que a la capi­tal de la Gar­rotxa la gent gran pro­testés davant d’una sucur­sal de La Caixa per la pràcti­ca­ment nul·la atenció per­so­nal que atorga, exem­ple exten­si­ble fins i tot als orga­nis­mes ofi­ci­als. Et reme­ten al web, com si tenir la capa­ci­tat fos norma de super­vivència. De fet, els nou­nats ja no venen amb un pa sota el braç: ho fan amb un enginy com­pu­ta­ci­o­nal.

Als que no som anci­ans però vam gau­dir amb pas­sa­temps tan unplug­ged com jugar a pedralta al car­rer amb set còdols aga­fats de terra, també se’ns fa costa amunt haver-nos de con­nec­tar a Spa­ceX per resol­dre aspec­tes de la vida quo­ti­di­ana. I si no vull, o no en sé? Doncs directe que vas a l’estim­berri digi­tal, on tard o d’hora t’hi fotràs de cap. Jo, que pels tre­balls d’art manejo pro­gra­mes informàtics com­ple­xos, en cer­tes ges­ti­ons no me’n surto...

Estava, deia, valo­rant això, quan dis­sabte acu­dia a la inau­gu­ració de l’expo­sició Sin­cro­nies 1. La supèrbia. Els pecats capi­tals, que acull el Museu dels Sants d’Olot, una joia tot ell. Sovint m’enxa­rino quan veig pro­pos­tes que aspi­ren a enca­de­llar l’art con­tem­po­rani amb peces de tanta talla –mai millor dit– com les que guarda la matrix de la imat­ge­ria cata­lana. Però en aquesta ocasió la mos­tra que porta el segell de la Fun­dació Vila Casas, comis­sa­ri­ada per Natàlia Cho­carro i Xavier Palomo, va cre­uar la meva ment crítica com un dard. Per una peça en con­cret, la que fa dia­lo­gar el cíborg del mos­co­vita Oleg Dou amb un enfi­lall de crists cru­ci­fi­cats però sense la creu, pen­jats lon­gi­tu­di­nal­ment com si fos­sin embo­tits, val la pena fer kilòmetres. Super­po­sats de major a menor a la pre­ci­osa cara del nen ima­gi­nat, el con­junt em va sem­blar la metàfora visual per­fecta de la meva cabòria: l’home real, de carn i os, empe­ti­tint-se enllu­er­nat per un semi­an­droid apa­rent­ment inno­cent.

Pel que afir­men els experts, es tracta d’un progrés ple d’avan­tat­ges i sense malícia. Però no puc evi­tar l’angoixa de la pèrdua d’ànima que necessària­ment com­porta. També el trobo una expressió més del cre­ti­nisme d’una espècie capaç d’evo­lu­ci­o­nar sis­te­mes que, un a un, ens van subs­ti­tuint en mol­tes tas­ques. I no són els meus beis, la visió futu­rista ja és aquí.