Memòria deguda a Chris Marker

El seu nom real era Chris­tian François Bouche-Ville­neuve, però una de les seves mane­res d’ama­gar-se va ser amb el pseudònim Chris Marker, que va fer i sobre­tot va pen­sar tan­tes coses amb les imat­ges, en la seva diver­si­tat, i les parau­les que la seva per­so­na­li­tat i acti­vi­tat es fan irre­duc­ti­bles a una defi­nició: se n’han de fer mol­tes amb la consciència que són ina­bas­ta­bles. En una nota de la Fil­mo­teca de Cata­lu­nya, que ha pro­gra­mat una retros­pec­tiva de la seva fil­mo­gra­fia durant aquest mes de juliol i que ha orga­nit­zat una expo­sició (fins al 30 de setem­bre) que fa una atenció espe­cial al seu tre­ball fotogràfic, lle­geixo: escrip­tor, novel·lista, poeta, filòsof, resis­tent francès, edi­tor, fotògraf, viat­ger, explo­ra­dor, cine­asta, videògraf, infògraf, artista plàstic, músic, inves­ti­ga­dor, arxi­vista, apas­si­o­nat dels gats, de manera que ho eren els seus alter ego. Tot això ho va ser, però no acaba de dir què va ser. Altra­ment, crec recor­dar que ell va dir que no era més que un artesà del bri­co­latge d’imat­ges.

El cas és que escric aquest arti­cle, que surt publi­cat un 28 de juliol, amb el pre­text que demà es com­plirà el cen­te­nari del nai­xe­ment, a Neuilly-sur-Seine, de qui iden­ti­fi­quem com a Chris Marker, sense que, aliè a les entre­vis­tes, se’n sàpiga gaire res de la seva per­sona, tot i que n’hi ha emprem­tes en el seu CD-Rom auto­bi­ogràfic Inm­mory o en la nar­ració refle­xiva d’alguns assaigs fílmics, encara que, de manera sig­ni­fi­ca­tiva, no arriba amb la seva veu: Yves Mon­tand la va posar a Le joli mai (1962), una visió de París quan s’hi res­pira la fi de la guerra d’Algèria, i l’actriu/escrip­tora Françoise Delay encarna la veu del per­so­natge que, a la manera d’una con­fidència, trans­met allò que li expli­quen les car­tes del càmera fic­tici San­dor Krasna, doble de Marker a Sans Soleil, una medi­tació sobre la imatge com a forma de memòria a través d’un viatge per diver­sos llocs del món a la recerca de “coses que fan bate­gar el cor”, com ho poden ser uns nens en una car­re­tera de Islàndia, un car­na­val a Bis­sau, un cemen­tiri de gats als afo­res de Tòquio o la pal­pi­tació fan­tas­magòrica de Vèrtigo a San Fran­cisco.

També va ser un 29 de juliol que va morir: farà nou anys, quan en tenia 91. En feia molts que, havent-se fet invi­si­ble i diluint-se en l’ano­ni­mat amb el qual feia cir­cu­lar els seus tre­balls en el món vir­tual, vivia pràcti­ca­ment tan­cat al seu taller, que la seva amiga Agnès Varda (una de les poques per­so­nes a qui con­ce­dia el dret de visi­tar-lo, cosa que ella feia els diu­men­ges de la tarda) va fil­mar a Agnès de ci de là Varda. La cine­asta, amb qui com­par­tia la passió pels gats, mos­tra el taller del seu amic defi­nint-lo com un “caos magnífic” on s’amun­te­ga­ven lli­bres, tota mena de docu­ments, objec­tes, foto­gra­fies (de manera par­ti­cu­lar de dones amb un aire mis­teriós) i pan­ta­lles tele­vi­si­ves i d’ordi­na­dor, amb les quals Marker reco­llia imat­ges i les (re)mun­tava a la seva manera per pen­sar sobre com reflec­tei­xen (i mani­pu­len) el món. Revi­sant-ho, m’ha col­pit que Varda pensés en quin podria ser el destí d’aquell caos sense que hi fos qui hi cre­ava un sen­tit i hi tro­bava ins­pi­ració. Què se n’ha fet?

El gran Marker va col·labo­rar amb Alain Res­nais per mos­trar com “les sta­tues meu­rent aussi” (1950-1953), un assaig fílmic sobre l’escul­tura afri­cana per denun­ciar el colo­ni­a­lisme i la degra­dació d’un art (o una arte­sa­nia) sot­mesa a les exigències comer­ci­als; amb La jetée (1962) va cons­truir un film apolític de ciència-ficció (l’amenaça nuclear que du a ima­gi­nar una Ter­cera Guerra Mun­dial) amb una suc­cessió de foto­gra­fies; va aju­dar Patri­cio Guz­man a mun­tar La bata­lla de Chile” per con­tri­buir al tes­ti­moni de com la lluita d’un poble per la justícia social va ser mas­sa­crada; va fil­mar Akira Kuro­sawa men­tre rodava Ran i Tarkovski men­tre ago­nit­zava a l’exili; va home­nat­jar el cine­asta rus Ale­xan­der Medevkin com “l’últim bol­xe­vic”; i, entre tan­tes altres coses, va dei­xar constància dels movi­ments revo­lu­ci­o­na­ris dels anys 60 i 70 a Le fond de l’air c’est rouge. Com­promès amb la memòria d’allò que la història ofi­cial vol ban­de­jar i amb la resistència en con­tra de la bana­li­tat i el con­for­misme, era un revo­lu­ci­o­nari que sem­pre va pen­sar que el món és massa injust per no voler can­viar-lo. Tan­ma­teix, ha dei­xat una empremta (a banda que aquesta no sigui visi­ble dins de la mer­ca­de­ria) perquè també era un poeta atent al mis­teri i a la bellesa del món.