Pandora i l’holandès errant

Recor­dant Ava Gard­ner nedant nua dins del mar per arri­bar a una mis­te­ri­osa embar­cació anco­rada a les aigües d’un lloc de la costa medi­terrània “espa­nyola” ano­me­nat Espe­ranza, vaig pre­gun­tar a un gran ado­ra­dor de l’actriu si Pan­dora i l’holandès errant és una pel·lícula d’estiu. Em va res­pon­dre: “Total­ment, mar i toros sem­pre fan estiu.” No ho vaig posar en dubte amb el desig d’escriure sobre aquest estrany film del nord-ame­ricà Albert Lewin esde­vin­gut mític, sobre­tot als llocs giro­nins on va ser rodada (Tossa, prin­ci­pal­ment, i a la plaça de braus de Girona) i aquells on es va hos­tat­jar l’actriu, com ara a La Gavina, hotel de s’Agaro en el qual, diuen, Frank Sina­tra va bufe­te­jar-la havent-li arri­bat que tenia un embo­lic amb Màrius Cabré.

La pel·lícula comença amb uns pes­ca­dors que, par­lant en català, fan broma sobre què han pes­cat (una balena?) fins que s’ado­nen que a la xarxa hi ha dos cos­sos humans, que no ens són mos­trats, i que atra­uen una gen­tada a la platja, on hi arriba un arqueòleg que fa de nar­ra­dor d’una història que creua la lle­genda de l’holandès errant (havent assas­si­nat l’esposa amb la idea, a més equi­vo­cada, que l’havia enga­nyat, és con­dem­nat a nave­gar per sem­pre si no troba una dona dis­po­sada a morir amb ell per amor) i el mite de Pan­dora, dona curi­osa que obre una caixa d’on sur­ten tots els mals res­tant-hi només l’espe­rança. Deu ser per això que Tossa es “con­ver­teix” en Espe­ranza, on s’aple­guen pes­ca­dors, tore­ros, artis­tes del fla­menc i anglo­sa­xons rics i oci­o­sos.

Ava Gard­ner, bella­ment foto­gra­fi­ada per Jack Car­diff, és, evi­dent­ment, Pan­dora, que des­tru­eix els homes que se n’ena­mo­ren sense cor­res­pondència fins que ella coneix “l’holandès errant” (James Mason) i mor per ell. He de dir que, reve­ient-lo amb una fas­ci­nació reno­vada, m’he ado­nat que el film és datat a la pri­ma­vera, però el seu rodatge i les seves belles imat­ges van con­tri­buir que la Costa Brava es con­vertís en un destí turístic per tots els estius. Així que demà par­la­rem de la seva trans­for­mació: La pell cre­mada (Josep Maria Forn, 1967)