Identitats

La polèmica està ser­vida. Basada en fets reals. La gran majo­ria de joves són bas­tant més intel·ligents, curi­o­sos i avançats que nosal­tres a la seva edat, però han cai­gut en una espi­ral que els fa sem­blar més bur­ros, empa­nats i man­dro­sos que nosal­tres a la seva edat. Elles, autènti­ques dives sense per­so­na­li­tat, s’afer­ren als mana­ments estètics d’Ins­ta­gram com si fos­sin el manà. Els cànons de bellesa, els cos­sos cadavèrics, els maqui­llat­ges estrambòtics i els auto­re­trats amb cara de besuc són les direc­trius de bona part de noies d’entre 12 i 18 anys. Ells, en canvi, que­den abduïts per sub­nor­mals que es fan dir you­tu­bers i que els pre­nen hores i neu­ro­nes. La mimesi és imme­di­ata. Els nous herois i les noves heroïnes d’aquest món ado­les­cent són una colla de gili­po­lles que només els apor­ten dub­tes, neguit i inse­gu­re­tats. Pot­ser cal­dria fer pinya, una pinya d’abast mun­dial, per erra­di­car aquesta situ­ació. Pot­ser cal­dria que els gover­nants, per dir-ho fina­ment, s’impli­ques­sin ni que fos una mica en tota aquesta voràgine de merda vir­tual. Ins­ta­gram és tòxic per a mol­tes ado­les­cents: toxi­ci­tat que ara és nar­ci­sisme i que el dia de demà es rami­fi­carà en múlti­ples tras­torns men­tals difícils de ges­ti­o­nar. En el cas del qué pasa cha­va­les, no pot ser de cap manera que paios fol­rats de pasta, apro­fi­tant-se de l’admi­ració que gene­ren, fan­far­ro­ne­gin davant de cri­a­tu­res a qui, fins ara, els estava bé tot el que tenien. Nois que ara menys­preen la seva roba, l’ofici dels seus pares i fins i tot la mida de la casa on viuen. Estem par­lant de crear iden­ti­tats i no fotocòpies.