L’Oli, fotògraf de capçalera

Ja em per­do­narà el giro­nisme mili­tant que a les envis­tes del seu patró guardi l’espai per hono­rar el poble del cos­tat. Els fills de Salt, fins i tot en aquell temps que havíem de tra­ves­sar tot el pla de les hor­tes per arri­bar-hi, hem tin­gut tirada històrica­ment cap a Girona, encara que només fos perquè la car­re­tera ens hi por­tava. De petita, encara creia que l’autobús de línia es deia així perquè tot el tra­jecte des de casa fins a la plaça dels cines era en línia recta. Girona, vista des d’aquesta pers­pec­tiva quasi de llançadora, sem­blava un destí ine­vi­ta­ble, un camí de pro­gressió, i de fet molts hi hem aca­bat vivint, però ningú no pot elu­dir tan fàcil­ment el lloc d’on és. Se’ns veu que som de Salt d’un tros lluny, pot­ser perquè també mirem en línia recta, com els bra­cers, arte­sans i obrers de fàbrica dels quals des­cen­dim la immensa majo­ria. També l’Oli, en Josep Maria Oli­ve­ras, el meu “fotògraf de capçalera”, amb permís de l’arxi­ver Joan Boa­das, que va ser el pri­mer de fer ser­vir aquesta expressió per refe­rir-se a la devoció que ins­pira la manera d’obrar d’aquest fotògraf tran­quil, tan pro­pera a la poe­sia visual i la medi­tació. Sem­pre m’ha admi­rat que, en tots els anys que fa que el conec, amb prou fei­nes l’hagi vist una vegada o dues amb la càmera a coll. És com si fes les foto­gra­fies d’ama­gat, men­tre els altres dormíem o miràvem cap a una altra banda, i després ens les mostrés com un món pos­si­ble, però no del tot, imat­ges com les de Salt. Natura vs. Pai­satge, on reco­nei­xes aquest car­rer o aquests arbres o aque­lla mata de cards tal com són, però amb alguna cosa més a dins, com un espur­neig de fan­ta­sia, una tre­mo­lor de temps pas­sats, una olor d’herba molla i car­bo­nissa que crèiem per­duda. Cada vegada que miro foto­gra­fies de l’Oli, aprenc alguna cosa. Sobre l’aigua, sobre el tre­ball, sobre els fan­tas­mes, sobre l’estranyíssim amor que pro­fes­sem pels objec­tes que, com nosal­tres, s’esquer­den i es moren. No sé com m’ho faré, ara que s’ha jubi­lat, per con­ti­nuar tro­bant al fons de les imat­ges un pou on dei­xar-me caure. Hauré de con­so­lar-me pas­sant les pàgines d’aquest seu últim lli­bre, per ara, on Salt, sota una certa llum del cre­pus­cle, sem­bla un d’aquells pobles petro­li­ers de l’Oest Mitjà, una ano­ma­lia al mig de la car­re­tera, excepte que al lloc on has nas­cut hi ha una boge­ria de vida, des de la pri­mera pedra que va dir “aquí hi ha aigua” fins a la soca més vella a tocar del Ter.