Per a què i per a qui?

La poca sen­si­bi­li­tat política amb la cul­tura ve de lluny, de molt més lluny que el crac del 2008, quan es van començar a esmo­lar les tiso­res per fer les sal­vat­ges reta­lla­des que es van per­llon­gar durant una dècada. Que a par­tir d’ara s’hi des­ti­nin més diners per rever­tir la llarga època de penúries està molt bé, però cal­dria a més una reflexió pro­funda: per a què i per a qui seran. El Con­sell de Minis­tres ha apro­vat aquesta set­mana el con­veni de la coca­pi­ta­li­tat de Bar­ce­lona, para­lit­zat des del 2011, amb el qual pretén “com­pen­sar” (són de la broma) les grans inver­si­ons que rep Madrid. Des­co­nec el cri­teri que s’ha seguit per dis­tri­buir els 20 mili­ons d’aquest fons en cen­tres i fes­ti­vals de la ciu­tat. Neces­si­tem equi­pa­ments forts, és clar, però no a canvi de rele­gar una vegada més la cul­tura de base del repar­ti­ment directe dels recur­sos públics. Si no hi ha un canvi de men­ta­li­tat con­ti­nu­a­rem sense sor­tir del bucle de la política cul­tu­ral del dalt cap a baix, un baix hiper­pre­ca­rit­zat, amb l’estrany con­ven­ci­ment que la cre­ació està al ser­vei de museus, tea­tres i audi­to­ris, i no a la inversa. També cele­brem a mit­ges l’aug­ment (28,4%) del pres­su­post de cul­tura de la Gene­ra­li­tat, que si s’aprova se situarà en els 385 mili­ons, un 1,3% dels comp­tes públics. Per com­plir amb el promès 2% al final de legis­la­tura, calia que hagués arri­bat als 400 mili­ons.