El ‘mix’ de Nadal

Assu­mim-ho: mai tin­drem un Nadal de jin­gle bells, volant amb tri­neu per la neu amb jer­seis deco­rats amb Pares Noel i rens men­tre truca a la porta una coral de can­ta­dors de nada­les, ni ens farem petons amb gust de ponx d’ou sota una branca de vesc pen­jada al marc de la porta del porxo, ni ens sem­blarà sen­tir pica­rols a la nit, i quan surti el sol no bai­xa­rem les esca­les del pri­mer pis taral·lare­jant All I want for Christ­mas is you per tro­bar els mit­jons de la llar de foc i els peus del gran arbre plens de regals (alguns dels quals acon­se­guits pels pèls i a última hora a algun super­mer­cat con­ver­tit en una selva peri­llosa de pares des­es­pe­rats), que desem­bo­li­ca­rem men­tre a fora no para de nevar.

Aques­tes esce­nes, que conei­xem de memòria com si fos la nos­tra tra­dició més arre­lada, no les hem vis­cut mai però ens són tan fami­li­ars com la sopa de galets. Dècades de pel·lícules, cançons i una ico­no­gra­fia que està per tot arreu ha fet arre­lar a la nos­tra ment aques­tes imat­ges de manera tan potent que ens sem­bla d’allò més natu­ral emo­ci­o­nar-nos amb refe­rents cons­truïts a milers de quilòmetres d’aquí. Encara que només hàgim vist nevar en el tele­notícies i no tin­guem ni la més mínima idea de quin gust té el ponx d’ou.

Tam­poc no ens gri­nyola fer que pre­si­deixi el nos­tre men­ja­dor un arbre propi del Piri­neu (o de ter­res vikin­gues, que és on va néixer el cos­tum de guar­nir-lo per cele­brar una de les seves fes­tes), que si és natu­ral pateix una ago­nia ràpida per l’acció de la cale­facció o l’estufa. No gaire lluny de l’arbre màrtir fem el pes­se­bre, que és una repre­sen­tació molt hete­ro­doxa del nai­xe­ment de Jesús, amb un poble que sem­bla molt més Beget que no pas Bet­lem, fent cami­nar els camells dels Reis de l’Ori­ent incert per espes­sos ter­res de molsa humida per ado­rar un nen de Judea ros i blan­quet.

A aquests ele­ments, sumem-hi llu­mets, espel­mes, ser­re­llets llam­pants i una corona d’ins­pi­ració vege­tal a la porta (que per­fec­ta­ment pot por­tar una ins­cripció estam­pada a la Xina que desitgi Happy New Year a tot el veïnat); un calen­dari d’advent de temàtica lliure ple de xoco­la­ti­nes i un tió que engrei­xem amb man­da­ri­nes i que també ser­veix per blan­que­jar el con­sum pre­ma­tur de torró. Per no par­lar dels Pares Noel que es pen­gen a les façanes (que com a idea era prou ori­gi­nal fins que es va con­ver­tir en una plaga).

Sense ser antropòloga gosa­ria dir que el nos­tre Nadal és una estra­nya bar­reja de tra­di­ci­ons, publi­ci­tat i fan­ta­sia amb molt poca coherència. Però tot i així accep­tem gene­ro­sa­ment els nous ele­ments que apa­rei­xen (encara no us agrada el Pare Noel? Temps al temps). Bus­quem l’emoció i la màgia que segu­ra­ment vam per­dre en el trànsit cap a l’edat adulta –si vam tenir la sort de tenir una infància feliç. I amb aquest objec­tiu, per Nadal (i ja no tant car­na­val) tot s’hi val.

Mal­grat això a vega­des ens sem­bla que Nadal és una tra­dició ina­mo­vi­ble. Que any rere any fem el mateix sense pos­si­bi­li­tat de sor­tir del guió. I és cert que hi ha alguns ele­ments difícils de can­viar: la pode­rosa obli­gació social de dinar amb la família, per exem­ple. I és cert que això vol dir que si som del lito­ral medi­ter­rani, per exem­ple, difícil­ment viu­rem mai un Nadal amb tot el guió miti­fi­cat que ens han incul­cat les pel·lícules ame­ri­ca­nes (allò que dèiem de la neu, el vesc i els paquets a la llar de foc). Però tret d’això, i dels regals i del men­jar, tot es trans­forma contínua­ment. Només cal donar una ullada a les foto­gra­fies de cada any per ado­nar-nos de seguida que rara­ment som els matei­xos: pare­lles noves, pare­lles que han des­a­pa­re­gut, cana­lla que neix, gent gran que se’n va. I les acti­vi­tats es van adap­tant: ara farem regals per a tot­hom, ara només a la cana­lla, ara introduïm el sis­tema de l’amic invi­si­ble. També can­vien els llocs: ara dinem a casa de l’àvia, ara a casa de la tieta, ara bus­quem un local perquè ningú tin­gui tanta feina. Fins i tot en els ele­ments ine­vi­ta­bles, Nadal és un canvi cons­tant.

Recepta de ponx d’ou (eggnog):

Infu­si­o­nar llet amb clau i canye­lla.

Batre rovells d’ou amb sucre.

Bar­re­jar-ho quan la llet sigui freda.

Afe­gir-hi nata per mun­tar i, si es vol, alguna beguda alcohòlica (sug­ge­reixo pro­var-ho amb rata­fia).

I merry Christ­mas a tot­hom!