La meva sang

Acabo l’any amb una reflexió de les que em fan explo­tar el cer­ve­llet quan no tinc un bon dia. I avui no tinc un bon dia: el 31 de desem­bre de fa dis­set anys va néixer el meu pri­mer fill, en Jan-Pol, que va morir al cap de setanta-dues hores. Més enllà d’aquesta tragèdia, que no desitjo a ningú perquè no es pot superar ni en set vides, penso en el dia que toca anar a treure’t sang. Les anàlisis mesu­ren el nom­bre i el tipus de cèl·lules, fet que ajuda els met­ges a veri­fi­car l’estat gene­ral de la teva salut i a diagnos­ti­car malal­ties i afec­ci­ons. I jo ho veig com un autèntic roba­tori a mà armada: la meva sang és meva i no acabo de pillar per què me l’han de pren­dre. La regla, per exem­ple, és sang que el meu cos eli­mina perquè li dona la gana. Però que et cla­vin una agu­lla i et xuclin la substància vital és poc més que un atac, un delicte si ens ho miréssim amb ulls filosòfics. Sem­bla men­tida que al segle XXI no s’hagi inven­tat una altra prova mèdica menys inva­siva. Notar com la sang se’n va del teu cos cap a una xeringa ridícula que, al seu torn, omplirà uns potets igual de ridículs, és una de les per­cep­ci­ons més irri­tants del curiós món en què vivim. Fent meves les parau­les de la gran poeta Ale­jan­dra Pizar­nik, és la sen­sació d’estar per­dent molta sang per alguna ferida que no ubico. A la pro­pera els pro­po­saré treure-me-la jo mateixa, la sang. Que me n’ense­nyin. Aprenc ràpid. Pot­ser així no em sen­tiré com si m’esti­gues­sin atra­cant enmig d’un car­reró sense sor­tida. Pot­ser així m’ompliré jo sola els potets com feia amb els jocs de química que em por­ta­ven els Reis quan era petita, just el dia del meu ani­ver­sari.