Hortense Bégué

Hor­tense Bégué. N’havien sen­tit par­lar mai, d’aquesta artista? Jo tam­poc. Era des­co­ne­guda fins que el Museu d’Art de Girona li ha orga­nit­zat una expo­sició. La his­to­ri­a­dora de l’art María José González ha par­tit de zero per traçar la seva vida, per­so­nal i pro­fes­si­o­nal, i per aple­gar un petit grup d’obres que va crear; a més de dibui­xos, escul­tu­res, la pràctica artística que sem­bla que històrica­ment hagi estat més de domini mas­culí. Pot­ser si hagués pin­tat flors (i no ho dic amb menys­preu) o retrats ama­bles de gent pode­rosa en lloc d’escul­pir ossos esma­per­duts i micos abraçats no hau­ria cai­gut en un oblit tan radi­cal. Bégué, fran­cesa, no es va desen­gan­xar des del 1913 i fins a la mort, el 1957, de la seva pare­lla, l’artista cas­tellà Celso Lagar, de qui el museu gironí llu­eix a la mateixa mos­tra un bon nom­bre de peces que la comissària, Lluïsa Faxe­das, també ha hagut de moure cel i terra per loca­lit­zar en força casos. Lagar i Bégué van ser un d’aquells mete­o­rits de moder­ni­tat que van caure a Cata­lu­nya durant la I Guerra Mun­dial, van tro­bar escalf en gale­ris­tes, crítics i artis­tes de nervi avant­guar­dista, però des­gra­ci­a­da­ment tenen una minsa, i fins i tot nul·la, presència als museus. Sem­pre és allò que hagués pogut ser i no va aca­bar sent, al nos­tre país. Els devem una visita a l’expo­sició. I a ella, una de tan­tes heroïnes de la cul­tura silen­ci­a­des, més.