Volar és podar

No passa sovint que la poe­sia em tinti les pes­ta­nyes dos dies seguits. El pri­mer, després del pri­vi­legi de ser l’oient exclu­siva i copi­lot del gran con­tra­te­nor Òscar Bonany Cap­de­ferro –d’una savi­esa aguda i d’una con­versa nodri­dora–, assis­tim al X Fes­ti­val de Poe­sia de Sant Celoni, a cura de Pau Gener Galin, el valent que, tot sol, fa una dècada va impul­sar i encara cata­pulta ara la poe­sia cata­lana de pri­mer nivell en un espec­ta­cle gratuït al pati de Can Ramis. Un cop allà, encara amb la veu excelsa de l’amic Bonany a l’hipotàlem, el plaer d’escol­tar l’Enric Casas­ses, l’Anna Gual, en Pere­jaume i la Blanca Llum Vidal, entre d’altres, ens va sus­pen­dre la rea­li­tat sumint-nos en una bom­bo­lla atem­po­ral tan sols inter­rom­puda per un quad aber­rant sor­git del no-res. Ens evadíem, també, guai­tant fines­tres gemi­na­des de men­tida i la vida d’un poble que no t’esberla un ronyó quan et cobra una birra. L’endemà, pri­mer arran de mar i després al cim de la mun­ta­nya, des d’on el blau, estès i calm, em va con­vi­dar a l’escrip­tura automàtica i a pren­dre mol­tes notes men­tals que m’apun­tava a la pell quasi nua. Amb el sol al cos, rellis­cosa de gela­tina i pun­te­jada de sal, mirava uns ulls nets que m’ense­nya­ven, amb tota la ten­dresa del món, el pi que vet­lla les cen­dres de la seva mare, el niu per­fecte que conté la vida de cinc pit-roigs aca­bats de néixer, i d’una pro­ge­ni­tora que els ha pro­te­git a recer de la pluja, i el bon­sai nou que aque­lles mans cui­den com si fos una cri­a­tura a qui cal abri­gar. Tant la poe­sia de Sant Celoni com l’atmos­fera de la vila marina han fet de mi una dona con­tem­pla­tiva amb ganes de tot.