Sons insondables

El cap de set­mana pas­sat, em va visi­tar un amic anglès que coneix la situ­ació política cata­lana com si fos a casa seva. Va lamen­tar la falta de coor­di­nació entre els par­tits inde­pen­den­tis­tes i la per­se­cució tan judi­cial com ven­ja­tiva con­tra certs fun­ci­o­na­ris cata­lans... Dit això, tot seguit va excla­mar: “Però com a mínim no teniu el Bre­xit!” Efec­ti­va­ment (segons un arti­cle recent de la peri­o­dista vete­rana Polly Toyn­bee a The Guar­dian) aquest any, a causa del Bre­xit, la lliura ester­lina caurà un 10% més con­tra el dòlar, el dèficit comer­cial ja és de 8,3% (el pit­jor des de 1955), la desi­gual­tat entre pobres i rics és el segon més gran dins la UE i el nivell de vida de la majo­ria de la població està en cai­guda lliure, sobre­tot el dels més de 2 mili­ons de britànics, molts d’ells amb feina, que han de recórrer als bancs d’ali­ments. A Cata­lu­nya, d’altra banda, el Bre­xit s’ha fet visi­ble d’una altra manera: només cal mirar els pro­gra­mes dels grans fes­ti­vals musi­cals de l’estiu. N’hi ha 37 arreu del país, i els únics músics britànics que hi tro­ba­reu –i no són gai­res i per a més inri un d’ells és Sting– són noms con­sa­grats: Duran Duran, Sim­ple Minds, Texas... Però cap dels múlti­ples grups britànics més recents i inno­va­dors no hi són, perquè aquests ja no es poden per­me­tre les des­pe­ses post Bre­xit per fer con­certs a l’estran­ger: visats, pos­si­bles mul­tes, llis­tats ofi­ci­als del seu equi­pa­ment tècnic, etc. Per això, més de mil músics ja han donat suport a una cam­pa­nya (#LetT­he­Mu­sic­Move) per reduir els dis­pen­dis i la burocràcia a l’hora de fer gires per Europa. Al cap i a la fi, com Elton John va adver­tir l’any pas­sat, la indústria musi­cal del RU abans por­tava uns 130.​000.​000.​000 d’euros al país, cada any. Sense el Bre­xit, doncs, els bancs d’ali­ments segu­ra­ment serien super­flus a Angla­terra, i a Cata­lu­nya, si més no, se sen­ti­ria una vari­e­tat encara més gran de sons al llarg de l’estiu.