Gerard Quintana, el cantautor

No tots els artis­tes se’n sur­ten quan inten­ten can­viar de rumb radi­cal­ment i des­fer-se del seu pas­sat. Quan algú és el can­tant d’un grup de rock tan popu­lar com Sopa de Cabra, tren­car i reco­mençar en un altre gènere musi­cal dife­rent sovint s’inter­preta com una traïció per part de les mas­ses de segui­dors que, per natura, són con­ti­nuis­tes i el que volen és més d’allò mateix que tant els ha entu­si­as­mat.

L’hones­te­dat té un preu i Gerard Quin­tana va optar per pagar-lo. El seu pri­mer disc en soli­tari, Senyals de fum, li va anar bé per ense­nyar les seves car­tes; el segon, Les claus de sal, li va ser­vir per jugar; i el ter­cer, que acaba d’edi­tar ara, Treu banya, és el que li ha fet vèncer la pri­mera par­tida. Sense manies ni com­ple­xos, hem per­dut una estre­lla del rock i hem gua­nyat un can­tau­tor en majúscu­les.

Les cançons de Quin­tana es podrien inter­pre­tar com l’esglaó per­dut entre la Nova Cançó i els últims can­tau­tors apa­re­guts a l’escena cata­lana, com Roger Mas, si no fos que ha arri­bat poste­ri­or­ment. El fet que el can­tant es dediqués al rock no vol dir que en el seu inte­rior no hi anés coent aquesta nova per­so­na­li­tat que ja havia mos­trat en els dis­cos acústics de Sopa de Cabra, L’anell dels anys o El llarg viatge. El que sí que és impor­tant és que ha dibui­xat un llen­guatge propi, marca de la casa, que tan aviat se’ns emporta cap a Llach o cap a Brel, cap als U2 o cap a Nick Cave, cap a les ragues índies o cap a les melo­dies de Mont­mar­tre. I això ho ha acon­se­guit perquè Gerard Quin­tana no ha bus­cat estils ni tendències, no s’ha plan­te­jat un retorn al clas­si­cisme ni una recerca inno­va­dora. A Treu banya la música és més Gerard Quin­tana que mai. Així es com un can­tau­tor esdevé tan català com uni­ver­sal.