Valent i generós

Admiro Fer­ran Gar­cia Sevi­lla, a ell i a la seva obra, i ho dic així ara que s’ha posat de moda sepa­rar la per­sona de l’artista, l’ètica de l’estètica, com si fos pos­si­ble. El Fer­ran és un tre­ba­lla­dor incan­sa­ble de l’art des de la negra nit del fran­quisme, fur­gant sense com­passió en les seves lla­gues amb les eines de la cre­ació con­cep­tual. Ell és expo­nent d’aquesta època tan bri­llant de l’art català. Que va tenir molta visi­bi­li­tat durant un temps? Sí. Que dar­re­ra­ment l’han més aviat igno­rat i silen­ciat, també. És un per­so­natge incòmode per a tota forma de poder que mina les lli­ber­tats, i no li tre­mola la mà quan ha d’escriure una carta al Museu Reina Sofia per impe­dir que la seva obra s’uti­litzi per cele­brar la Cons­ti­tució Espa­nyola, o per actu­a­lit­zar una pin­tura que té a la col·lecció del Macba, enca­rant-se als vigi­lants i tot, amb referències a les humi­li­a­ci­ons que els cata­lans patim diària­ment dels colo­nit­za­dors. Valent i generós: ha donat 54 obres al MNAC (que es pre­gunti el miop Macba per què no li ha tocat aquesta grossa) i ha dei­xat 45 foto­gra­fies inter­vin­gu­des al mateix museu. Part d’aquest fons llu­minós s’expo­sarà al desem­bre al Palau Naci­o­nal coin­ci­dint amb una retros­pec­tiva que allot­jarà el cen­tre d’art Tecla Sala de l’Hos­pi­ta­let. Fer­ran, no ens la per­drem.