Cuines i cuinetes

La tele­visió ha donat un fort impuls a la cul­tura de la cuina, aju­dant a crear una consciència de la importància que té el men­jar salu­da­ble. Pro­gra­mes com Cui­nes i Joc de car­tes a TV3, Mas­terC­hef a la TV1, la Cocina abi­erta d’Arguiñano a Antena 3, no sola­ment en fan divul­gació, sinó també del que s’ano­mena pro­ducte de pro­xi­mi­tat o quilòmetre zero. La pandèmia va aju­dar que passéssim més temps a casa i cui­nant. Alguns cui­ners de renom ens van ense­nyar els petits secrets de la pre­pa­ració, i amb ells vam inten­tar recons­truir ela­bo­ra­ci­ons amb més o menys for­tuna. De tot ple­gat, alguna cosa ha que­dat, natu­ral­ment. Això és bo per al país, per als nos­tres page­sos, rama­ders i pes­ca­dors, i també per a les nos­tres but­xa­ques a les por­tes d’una recessió anun­ci­ada. Les fes­tes de Nadal és època de men­jar. Des dels dinars o sopars d’empresa fins a les tra­di­ci­o­nals tro­ba­des fami­li­ars de la nit de Nadal, el dia de Nadal, Sant Esteve, la revet­lla, Cap d’Any i Reis, en què tot acaba al vol­tant d’una taula. El men­jar així pren pro­ta­go­nisme, i qui més i qui menys pro­cura men­jar dife­rent de la resta de l’any.

En una falsa pro­clama de feli­ci­tat, suma d’hipo­cre­sia i des­pesa incon­tro­lada, el men­jar d’aques­tes fes­tes té el seu propi ritual. Els models, cui­ners ja amb un cert renom cre­ats a força de pan­ta­lla tele­vi­siva, fona­men­ten l’èxit en el poder que té la comu­ni­cació. Trobo a fal­tar aquells ele­ments de constància, per­se­ve­rança, esforç, dis­ci­plina, prin­ci­pis ele­men­tals de qual­se­vol feina. Són cui­ne­tes, sense pro­ce­di­ments exi­gents, la falta de pau­tes d’higi­ene impres­cin­di­bles en la mani­pu­lació d’ali­ments, el ves­tu­ari poc rigorós, la neteja de mans ine­xis­tent, l’espai de la cuina ben net, el bar­ret del xef ben posat i l’apro­fi­ta­ment dels pro­duc­tes, tal com s’ense­nya a les esco­les d’hos­ta­le­ria. Sobra molt de tea­tre, massa espec­ta­cle, anècdo­tes i interes­sos comer­ci­als. Denun­ciem la tele­visió fàcil, acrítica, que neces­sita segui­dors, i uns pro­gra­mes que es per­ver­tei­xen a favor de la mor­bo­si­tat. D’aquest pano­rama, se’n sal­ven pocs, com en Kar­los Arguiñano per exem­ple, que amb una cuina sen­zi­lla, exi­gent i modèlica en els pro­ce­di­ments manté l’essència de la divul­gació edu­ca­tiva. Cui­nar i men­jar és un llen­guatge uni­ver­sal, emo­ci­o­nal i social, que uneix per­so­nes i emo­ci­ons. Per això cal cui­dar els pro­duc­tes i els pro­ce­di­ments. Bones fes­tes i feliç any 2023.