Picasso i Pla, geni i maldat

Amb Xavier Pla, que es bara­lla des de fa vuit anys amb la bio­gra­fia de Josep Pla, vam estar con­ver­sant força estona de les mani­o­bres de l’escrip­tor per acon­se­guir par­lar d’ell mateix fent veure que par­lava d’un altre, algú que pot­ser se li assem­blava. O a l’inrevés, per poder par­lar dels altres com si en rea­li­tat fos ell el cen­tre d’interès. Després de tant de temps bre­gant amb els papers públics i pri­vats de l’autor d’El qua­dern gris, el pro­fes­sor Xavier Pla sem­blava aba­tut i al mateix temps fas­ci­nat. “Pensa que als catorze anys ja volia ser el millor escrip­tor del país, i això engega una maquinària una mica patològica”, va dir-me amb una bar­reja d’admi­ració i angúnia. Si sem­pre hem defen­sat la lite­ra­tura, si no com una vida paral·lela, almenys com la manera de fer-la més intensa, com hi encaixa l’obra d’algú tan obses­si­o­nat a donar-hi forma que s’oblida de viure-la? Més que això: si la pri­o­ri­tat és l’escrip­tura, tra­ei­xes els amics, els deceps, els pla­gies, i pel camí mal­trac­tes les dones, les llen­ces, les esbor­res. Et con­ver­tei­xes en una mala per­sona, per més que et com­mo­gui “la força insi­di­osa de pene­tració lenta” del mar o el cor farinós d’un lle­gum. Excepte Aurora Perea, amb qui va con­viure durant els pri­mers anys després de la guerra, cap altra de les dones de Pla no va merèixer la seva atenció literària, ome­ses dels milers de pàgines que va escriure, men­tre que Picasso, un altre home que no esti­mava les dones, com a mínim les va pin­tar totes, encara que fos des­mem­bra­des i plo­ro­ses. Cal alguna altra prova per cons­ta­tar que això que en diem geni­a­li­tat és una ofensa a la vida?