IA

No en tinc ni idea, de si el Picasso o el Robert Capa del segle XXI seran un robot. Hi ha poders econòmics molt forts que ens van pre­pa­rant edul­co­ra­da­ment perquè pen­sem que és ine­vi­ta­ble, i plan­te­jar-ne els dub­tes i els temors ètics et fa que­dar sovint com algú anacrònic i reac­ci­o­nari que pre­fe­ri­ria que la cre­ació humana s’hagués atu­rat en les pin­tu­res pre­històriques de les coves. Mai no he valo­rat més o menys un artista per les eines de tre­ball, sigui un lla­pis o un ratolí d’ordi­na­dor, sinó per l’hones­te­dat de la seva feina, que és molt més que un resul­tat, és a dir, una obra aca­bada. L’art és sem­pre un procés vin­cu­lat a la vida, a la vida humana. Ens diri­gim cap a un món estrany. De fet, ja hem entrat al seu rebe­dor. El mes pas­sat, el fotògraf Boris Eldag­sen va ser guar­do­nat als Sony World Pho­to­graphy Awards per una peça gene­rada amb un pro­grama d’intel·ligència arti­fi­cial (IA), una tec­no­lo­gia que, segons els experts, encara va amb bol­quers. El jurat de l’esde­ve­ni­ment no ho va detec­tar, tal com s’havia ima­gi­nat Eldag­sen, que va renun­ciar al premi amb el desig que la polèmica ser­veixi per obrir un debat sobre les imat­ges produïdes sintètica­ment i la seva capa­ci­tat per enga­nyar-nos. L’era de les fake news només ens ha ense­nyat la poteta. Cal­cem-nos.