Paradoxes polítiques

Vis­tos els pri­mers pac­tes i acords de gover­na­bi­li­tat en muni­ci­pis i en algu­nes auto­no­mies, i a la vista dels resul­tats, són para­do­xals les reac­ci­ons dels diri­gents d’alguns par­tits polítics. Una para­doxa és aque­lla que diu que “el poble sem­pre, quan vota, té la raó”. També aque­lla que diu “aca­bem tenint el que ens merei­xem” o “el poble vol pac­tes”. Amb­dues afir­ma­ci­ons se sos­te­nen pel prin­cipi d’acció. Quan fem, quan votem, quan ens com­por­tem, som res­pon­sa­bles de les nos­tres acci­ons i volem que gua­nyin i gover­nin els nos­tres. Votar per un deter­mi­nat par­tit polític es fa per afi­ni­tat, per ide­o­lo­gia i no per la força del seu pro­grama elec­to­ral. Són molt pocs els votants que es lle­gei­xen tots els pro­gra­mes abans d’eme­tre el vot. Quina raó pot tenir el poble quan aquesta raó trans­cen­dent no es veu reflec­tida en els governs cons­tituïts?. Segons Plató, hau­rien de gover­nar els millors, els més savis. Defen­sava que els gover­nants només hau­rien de ser aquells que demos­tres­sin conei­xe­ments i vir­tuts per tal que diri­gis­sin el poble a la llum de les idees de la justícia, el bé i la bellesa. Pop­per, el 1945, creia que s’hau­ria d’impe­dir que el polítics inep­tes dei­xes­sin de crear pro­ble­mes a la soci­e­tat a través de les seves males pràcti­ques. La cor­rupció i la mala pràctica política és un tema actual. L’oratòria s’ha con­ver­tit en l’eina de per­su­asió i aquells que la uti­lit­zen amb la intenció de mani­pu­lar les ments dels votants hau­rien de ser exem­plar­ment eli­mi­nats de la política. La men­tida, la cor­rupció i les fal­ses pro­me­ses hau­rien de ser pena­des públi­ca­ment per un estat que hau­ria de bus­car el bé i la justícia per als ciu­ta­dans. Vivim en la para­doxa dels con­tra­ris, quan es defen­sen dues idees contràries alhora. Els pac­tes de govern efec­tu­ats entre for­ces polítiques no majo­ritàries són inter­pre­tats segons convé. Defen­sar que ha de gover­nar la llista més votada és incom­pa­ti­ble amb accep­tar, per interes­sos par­ti­dis­tes, acords amb altres per con­fi­gu­rar una majo­ria alter­na­tiva de govern. Són l’expressió d’una ide­o­lo­gia esqui­zofrènica d’una ciu­ta­da­nia atro­fi­ada crítica­ment. Rei­vin­dico més filo­so­fia als ins­ti­tuts, per millo­rar la capa­ci­tat crítica dels ciu­ta­dans i evi­tar així un pen­sa­ment amorf, únic, que deixi el camí lliure a la política des­ver­go­nyida. Si haguéssim de votar per aquells que per­se­guis­sin la justícia, el bé i la veri­tat, tindríem fei­nes per tro­bar can­di­dats.