Derrotar una dictadura

Que les dic­ta­du­res dei­xin d’exis­tir for­mal­ment no sig­ni­fica que els seus efec­tes no per­du­rin en el temps de la manera més cruel. Sem­pre admi­ra­rem les Mares de la Plaça de Maig –avui, les Àvies–, que han bus­cat infa­ti­ga­ble­ment els fami­li­ars des­a­pa­re­guts entre el 1976 i el 1983, durant un cop cívic-mili­tar en què l’empre­sa­riat i l’Església catòlica van tenir un ver­gonyós pro­ta­go­nisme. Recent­ment, s’ha tro­bat el net 133, que havia estat entre­gat en adopció a un mem­bre de les for­ces de segu­re­tat –i la seva mare tor­tu­rada i assas­si­nada. Podria haver-hi unes 300 per­so­nes més pen­dents d’iden­ti­fi­cació i les àvies són molt grans, però se’n van satis­fe­tes, perquè saben que el relleu de la seva lluita està garan­tit per bona part dels nets ja recu­pe­rats. Admi­rem també la ingent tasca de l’Asso­ci­ació per a la Recu­pe­ració de la Memòria Històrica (ARMH), nas­cuda el 2000 després de l’exhu­mació a Pri­a­ranza del Bierzo d’una fossa comuna on es van loca­lit­zar tretze repu­bli­cans civils afu­se­llats per pis­to­lers falan­gis­tes l’octu­bre del 1936. I l’admi­rem perquè la nos­tra ha estat una Tran­sició fona­men­tada en l’oblit –la llei d’amnis­tia apro­vada a l’octu­bre del 1977 rebla el clau–, i per això té mèrit haver acon­se­guit res­ca­tar més de 1.500 vícti­mes del fran­quisme res­ti­tuint la seva iden­ti­tat i lliu­rant les res­tes als fami­li­ars. A Cata­lu­nya, la Gene­ra­li­tat dis­posa d’un pla de fos­ses també molt actiu, però avui ens cen­trem en l’ARMH, perquè ha denun­ciat davant la fis­ca­lia les bur­les de Roberto da Silva, direc­tiu –ces­sat de manera ful­mi­nant– de Mor­ci­lla de Bur­gos, que, seguint l’argu­men­tari de Vox, diu que els qui bus­quen avis a les cune­tes ho fan per obte­nir una gra­ti­fi­cació econòmica de l’Estat. Encara falta per der­ro­tar la dic­ta­dura!