Carrers blaus

“Et des­pu­llaré pels car­rers blaus”, resa una cançó de Soda Ste­reo, publi­cada l’any 1988, quan jo en tenia 10 i encara no sabia que esti­ma­ria el color blau com si fos una per­sona d’aque­lles que no dei­xes mai de voler al teu cos­tat perquè sem­pre hi és, no et falla i ja forma part de tu. El ver­ti­gen és la per­fecció de la bellesa; per això detesto les atrac­ci­ons de fira, les alçades impos­si­bles o les medi­o­cri­tats quo­ti­di­a­nes. El ver­ti­gen del blau és més satis­fac­tori, un estat de trànsit sem­blant al cre­pus­cle. En tots els llocs on he begut sem­pre he bus­cat alguna cosa blava, des d’una paret fins a uns ulls de gat. I fa poc que tant de dia com de nit veig els car­rers blaus. Dec ser una mica sur­re­a­lista perquè el pin­tor francès Paul Éluard feia poe­mes a la nit verda, quan no pas­sava l’estona sota els llençols de la dona de Dalí, és clar. La bellesa sovint és sub­jec­tiva, diuen. Quan a la meva mare li pre­gun­tes si aquest o aquell altre paio li agrada, ella sem­pre con­testa amb la rotun­di­tat habi­tual: “S’assem­bla a Juan Pardo? No, oi? Doncs no.” En el meu cas, la res­posta és una mica més genèrica i s’adapta a una con­cepció estètica: “S’assem­bla a una estre­lla del rock? No, oi? Doncs no.” Els car­rers només són blaus quan hi té lloc algun fes­ti­val blau. No és el mateix veure deam­bu­lar la turba aca­lo­rada sense cap mena d’interès que la sor­presa que ino­cula la presència d’un pas­sa­vo­lant que marca la diferència. No s’assem­bla gens un matí d’agost a una tarda d’octu­bre. No hi ha punt de com­pa­ració entre una xiruca enfan­gada i una sabata de taló de cuir ver­mell.