L’equilibrista Feijóo

Aznar ins­tava diu­menge a la mobi­lit­zació ciu­ta­dana con­tra l’amnis­tia men­tre l’ova­ci­o­na­ven milers de per­so­nes que havien viat­jat a Madrid en un auto­car gratuït, que lluïen pan­car­tes repar­ti­des estratègica­ment per la orga­nit­zació –amb fal­tes d’orto­gra­fia inclo­ses– o bé ban­de­res cata­la­nes i espa­nyo­les que també es dis­tribuïen de franc entre el per­so­nal per donar el color que de manera natu­ral la pro­testa no tenia. “Tots els que tin­guin veu, que l’aixe­quin”, deia l’expre­si­dent en un acte arti­fi­cial que no tenia res de popu­lar i sí molt de mani­pu­lat. A pre­gun­tes dels peri­o­dis­tes, hi havia mani­fes­tants des­pis­tats que quasi no sabien de què es quei­xa­ven o què defen­sa­ven. Només des­til·laven odi con­tra Cata­lu­nya. Era l’únic nexe d’unió que els ager­ma­nava, diri­gits de manera orques­tral per un par­tit polític que intenta a la des­es­pe­rada acon­se­guir una pre­sidència que només podria tenir a l’abast amb mètodes impurs, des del punt de vista democràtic. Quina con­tra­po­sició tan gran amb les mobi­lit­za­ci­ons inde­pen­den­tis­tes, que nei­xen de la volun­tat popu­lar d’expres­sar un sen­ti­ment al car­rer i que obli­guen els par­tits a anar a roda si no volen per­dre el ritme de la gent. L’antítesi del que vam veure diu­menge a Madrid.

A l’aspi­rant Alberto Núñez Feijóo, li va tocar el paper de la trista figura. Envol­tat de vol­tors pro­vi­nents del pas­sat i del futur, inten­tava fer equi­li­bris de cara a la pla­tea amb un joc esqui­zofrènic. Per un cos­tat, galle­java i ves­tia amb orgull la der­rota com un sacri­fici per la seva ferma lle­ial­tat a l’Estat: “La igual­tat dels espa­nyols està per sobre de tot, encara que em costi la pre­sidència”, deia amb to messiànic. Però, per l’altre, feia un crit a la des­es­pe­rada apel·lant als “soci­a­lis­tes des­con­tents” i inci­tant-los al trans­fu­guisme per atu­rar el que sem­bla ine­vi­ta­ble (amb permís dels par­tits inde­pen­den­tis­tes, evi­dent­ment!). Un autèntic fracàs, l’intent del PP d’inten­tar que la mobi­lit­zació al car­rer faci des­car­ri­lar el debat polític de l’amnis­tia. Si l’acord s’esguerra, mèrit seu no serà.