El boca a bota

“Et men­ja­ria la bota a mos­se­ga­des”, deixa anar l’àngel rebel quan em mira el roig de les cam­pe­res i dels lla­vis a ritme de metrònom. Racons de veus se’m des­per­ten dins el cap com em passa amb la luci­desa d’algu­nes metàfores. Ja no dubto dels meus dub­tes, perquè la ficció és i serà sem­pre la meva única rea­li­tat. Artista del pecat com la mes­tra Nin, m’agrada quan m’expli­ques que, sobre rodes, esti­res la mà i toques les flors i notes com recar­re­gues l’ener­gia de cap a peus. Tinc les artèries ple­nes d’etcèteres i he tin­gut el pri­vi­legi de conèixer unes mans que cre­uen en els mira­cles. Per­met-me aplau­dir la manera que tens de veure’m els sen­ti­ments. Deixa’m agrair-te el que fas, tot i que la paraula gràcies et faci urticària. Els dies al teu cos­tat són pro­fes­sors. N’aprenc, de la vida i del més enllà. Encara podem ser lliu­res en una cançó o sobre els llençols ver­mells que de tant en tant m’embruta la gata blanca. Addic­tes a les trans­fu­si­ons de sang que eli­mi­nen el verí, només lle­gim poe­sia de vora­ci­tat, la que es recrea en situ­a­ci­ons incon­ce­bi­bles i para­di­sos retro­bats. Dels cos­sos, en fem caus. I de les mira­des, tres brin­dis. No ets pas mala herba, tu, com la gent opi­nava sense saber res, sinó herba en un mal lloc. Sem­bla que el cor ja no reclama les cros­ses que havia reque­rit durant molt de temps. Volia tor­nar al blau, el que sen­tia pilo­tant aero­plans de tinta i paper, i ara les mans i les ore­lles i els canells em des­bor­den tur­que­ses. De tar­des, la música ens fa de pulmó, quan els nos­tres ja no ven­ti­len a causa de tan­tes hores de vol. Si fa falta mos­se­gar, no se’n parli més.