La “fórmula Branyas”

Des que als vui­tanta vaig començar a fer de peri­o­dista he entre­vis­tat per­so­nes que havien adqui­rit per raons diver­ses esta­tus de per­so­nat­ges, la majo­ria tri­a­des per ser­vi­dora per allò que d’interes­sant creia que podien apor­tar-nos als lec­tors i a mi. Avui la tria hau­ria apun­tat cap a una de ben a prop, d’Olot, però a qui per raons que entenc per­fec­ta­ment no puc acce­dir: la dona més gran del món. Em sor­pre­nia fa poc la notícia que la ciu­tat de San Fran­cisco asse­nyalés el 7 de novem­bre com el “Maria Bra­nyas Day”. Caram! Una fita de la talla d’una cele­bri­tat. Allà havia nas­cut ella un 4 de març, del 1907, per venir després a Cata­lu­nya en plena Guerra Mun­dial..., en la pri­mera! Pen­sant-hi, el meu cap vola a fer números. Quants anys tenien els meus avis quan va arri­bar a casa nos­tra? La res­posta em fa escla­tar el cer­vell. D’aquests éssers enyo­rats que fa dècades que van mar­xar en va ser con­tem­porània, i si hagues­sin estat tocats pel seu pri­vi­legi genètic... serien vius! Encara em mira­ria en els immen­sos ulls blaus de l’àvia Lola, riu­ria amb els acu­dits de l’avi Ton, m’admi­ra­ria de la flegma de l’avi Car­pio o bus­ca­ria con­sol en la falda ten­dra de la iaia Ramona. Tot seguit repasso els seus esce­na­ris vitals: el reg­nat d’Alfons XIII, Primo de Rivera, la República, el cop d’estat de Franco, la Guerra Civil, la dic­ta­dura i una inci­pi­ent democràcia. Dels car­ros a cami­nar per la Lluna. Del telèfon de Bell als sense fils domèstics, de la ràdio per a uns pocs a la tele a casa per a tot­hom. Però és que la Sra. Moret s’ha plan­tat del paper i lla­pis al Twit­ter, de la màquina tabu­la­dora a la IA, de l’absència de vacu­nes a l’ARN mis­sat­ger, dels autòmats al Per­se­ve­rance marcià. I ho ha fet amb bona salut física i men­tal. Com? Diu que amb no gaire exer­cici, tam­poc seguint una dieta espe­cial, i sí pro­cu­rant-se esta­bi­li­tat emo­ci­o­nal, sent posi­tiva, evi­tant el res­sen­ti­ment i fugint de la gent tòxica. M’apunto la “fórmula Bra­nyes”! La diu algú que als 116 té el cap clar i ha pas­sat la covid asimp­tomàtica. En Jordi Casas, peri­o­dista d’aquest mitjà, escri­via per boca d’ella que “Totes les coses tenen un doble sen­tit: agafa la part bona, no la fosca”. I jo no puc sinó aca­bar com vaig començar: qui­nes ganes de par­lar amb la Maria sobre la vida i la feli­ci­tat... Superàvia, enho­ra­bona i per molts anys!