Onades

He arri­bat a la con­clusió que la vida és una suc­cessió infi­nita d’ona­des que van i venen de forma més o menys inter­mi­tent. Les per­so­nes també. No tot és esta­ble. Tot can­via i es trans­forma. Per sort. La vida neces­sita que la sur­fe­gis. Cal bata­llar amb l’onada que vin­gui, apro­fi­tant la força de l’embat a favor teu. Tant és si és grossa o petita, l’onada, perquè en rea­li­tat no s’ha de domes­ti­car sinó seduir; no s’ha de con­que­rir, sinó gua­nyar-la com a ali­ada i anar-hi a fer unes canyes. Dei­xar-se fluir sabent que, al final, sem­pre t’impo­saràs tu per damunt de l’onada. O et devo­rarà sense con­tem­pla­ci­ons. Qui ho sap. El mar de fons exis­ten­cial és ines­cru­ta­ble. Si tot fos escrit com diuen els cre­ients, la vida seria una autèntica merda pre­vi­si­ble. Són l’efecte sor­presa, la muta­bi­li­tat i la impro­vi­sació els ele­ments que li injec­ten certa gràcia a aquest tra­jecte pedregós. Excepte si hi ha moments de por. Lla­vors no. Quan això passa, et para­lit­zes, se’t remou l’estómac com quan et sobrevé el mal de mar en una tra­ves­sia en vai­xell i no saps si tan­car els ulls o vomi­tar direc­ta­ment. Les ona­des de la vida són necessàries. For­men part de l’apre­nen­tatge, oi? A més hòsties, més madu­resa? No. L’ésser humà és l’únic ani­mal que s’entre­banca dues vega­des amb la mateixa pedra, diu el tòpic. S’equi­voca, com tots els tòpics suats. Ens hi entro­pes­sem en dese­nes d’oca­si­ons, amb la puta pedra, perquè sens dubte som bas­tant imbècils. I això passa perquè la pedra no és la mateixa, però és cla­va­deta que l’ante­rior. I que l’ante­rior. El pro­blema no és enso­pe­gar-hi, sinó arri­bar a esti­mar la pedra.