1.134 euros

El salari mínim inter­pro­fes­si­o­nal s’apu­jarà un 5%, fins a situar-se en 1.134 euros. Així, en fred, i sense posar-ho en con­text, no es pot dir que sigui una mala notícia. Però si aquests 1.134 euros els cir­cums­cri­vim en el con­junt del cost que té actu­al­ment la vida, coin­ci­di­rem que no donen per a res. I con­ti­nua pro­vo­cant que mol­tes per­so­nes esti­guin en una situ­ació de gran vul­ne­ra­bi­li­tat mal­grat tenir feina. És el gran con­tra­sen­tit que ens ha tocat viure i que s’ha per­pe­tuat des de la gran crisi del 2008. Tre­ba­llar no és sinònim de tenir una vida mit­ja­na­ment tran­quil·la. I ja no diguem en els casos de famílies mono­pa­ren­tals, en què només entra un sou a casa. Aquí el drama es mul­ti­plica. I situa mol­tes per­so­nes en un limbe extre­ma­ment perillós, en què no són prou pobres per rebre ajuts públics però tam­poc tenen prou recur­sos per cobrir les des­pe­ses diàries. I entre aques­tes des­pe­ses des­taca la que està rela­ci­o­nada amb un dret fona­men­tal, com és tenir un sos­tre per viure. El cost dels llo­guers i el de les hipo­te­ques ja sabem tots per on van. I sí, en breu es farà efec­tiva la limi­tació de preus en els muni­ci­pis ten­si­o­nats. Però com ho pairà, això, el mer­cat? Real­ment es notarà en la but­xaca dels llo­ga­ters? O el sis­tema tro­barà la manera perquè els pro­pi­e­ta­ris no hi per­din bene­fi­cis? Serà com en els preus de l’ali­men­tació, que mal­grat les reduc­ci­ons de l’IVA una no perd la sen­sació que en comp­tes d’entrar al super­mer­cat ho esti­gui fent en una bou­ti­que de luxe? No tar­da­rem a saber-ho. Però em per­me­tran que tin­gui les meves reticències. Aque­lles pro­vo­ca­des per les experiències pas­sa­des. No es tracta de posar en dubte la volun­tat política de voler rever­tir aquesta situ­ació. Però, al final, la par­tida sem­pre es decanta cap al mateix cantó. I el sec­tor empre­sa­rial i econòmic acaba sent més espa­vi­lat –per no dir la paraula que real­ment toca­ria– que les galli­nes i acaba tro­bant el via­rany que li per­met man­te­nir els bene­fi­cis. Men­tres­tant, el sec­tor públic, embo­li­cat en una tera­nyina burocràtica, no pot evi­tar fer curt i anar sem­pre a roda.