Elogi a la dona pagesa

Anys qua­ranta o cin­quanta en una masia cata­lana qual­se­vol. Una dona tre­ba­lla­dora, valenta, amb des­tresa per les fei­nes de la llar, que cus­to­dia el bes­tiar, que porta l’hort, que cuida la mai­nada i la gent gran que viu a casa i tan­tes altres tas­ques poc reco­ne­gu­des. Una dona que segu­ra­ment amb prou fei­nes havia pogut anar a l’escola i que l’apre­nen­tatge anava enfo­cat a la seva futura con­dició d’esposa i mare. De ben jove ja se li havia incul­cat que la seva funció vital era tenir habi­li­tat en les fei­nes de la llar per poder por­tar una casa, quan arribés el moment de casar-se, amb sacri­fici i molt de tre­ball. El lli­bre La dona pagesa de la Guerra Civil als anys 60, de M. Teresa Cas­telló Bou, diu: “La men­ta­li­tat patri­ar­cal con­si­de­rava la dona un ésser infe­rior que sem­pre havia de ser pro­pi­e­tat d’algun home: men­tre era sol­tera, per­ta­nyia al pare; i quan era casada, per­ta­nyia al marit. I encara, quan esde­ve­nia mare, sense dei­xar de ser del marit, es devia als fills en cos i ànima.” Què ens queda encara, d’aquesta remor ideològica que de manera sub­til i lleu encara ens per­dura en la nos­tra memòria here­tada? Unes dones que repre­sen­ta­ren unes peces fona­men­tals, sovint el pal de paller, en el laboriós engra­natge de cui­dar la terra, el bes­tiar i els seus. Ara cal reconèixer la gran tasca que varen rea­lit­zar, les mar­tin­ga­les que van haver de fer per satis­fer totes les neces­si­tats de la gent del vol­tant i alhora bus­car-se el seu espai per ser feli­ces. Una tasca enco­mi­a­ble, s’hi ha de donar reco­nei­xe­ment i veu, ja que varen ser peça fona­men­tal de la història del nos­tre país. I alhora una enorme gra­ti­tud perquè segur que gràcies a elles s’ha fet el pos­si­ble perquè la vida i les con­di­ci­ons de les dones, les seves filles i netes, siguin millors. I trans­me­tre una manera de fer dife­rent perquè aquesta xacra que els va tocar viure, pel sim­ple fet de ser dones, s’hagi anat dei­xant enrere i cada vegada més es tin­gui la lli­ber­tat de ser el que es vul­gui ser. I espe­rem que les page­ses d’avui –algu­nes han esde­vin­gut por­ta­veus de la revolta pagesa que estem vivint– puguin fer de la seva vocació una manera molt digna de viure, una manera sos­te­ni­ble de cui­dar la terra i alhora una manera de tren­car tots els sos­tres de vidre que encara per­du­ren.