La Marlborough

L’any 2006, a les por­tes de la crisi mun­dial, la firma Marl­bo­rough obria a Bar­ce­lona una filial de la seva marca de gale­ries d’art. Tenia el seu punt que una gran mul­ti­na­ci­o­nal apostés per una ciu­tat perifèrica que pin­tava, i pinta, tan poca cosa en el mer­cat artístic inter­na­ci­o­nal i amb un mer­cat local en hores bai­xes. La Marl­bo­rough, fun­dada el 1946, era tota una ins­ti­tució. Va venir la crisi i no només no va tan­car, sinó que es va tras­lla­dar d’un pis del car­rer València a uns bai­xos d’Enric Gra­na­dos, un car­rer que durant un temps va donar vida a l’històric Con­sell de Cent. Això succeïa el 2014, en un moment de molts can­vis en el mapa galerístic de la ciu­tat, mar­cat per clau­su­res d’espais emblemàtics (la René Metras), la fugida d’altres a noves zones (Car­les Taché va esco­llir Montjuïc i Senda, Tra­fal­gar, un sec­tor que amb els anys s’aca­ba­ria con­so­li­dant i avui és el més dinàmic) i l’ober­tura de pro­jec­tes sin­gu­lars, com ara El Qua­dern Robat d’Anna Belsa, que tris­ta­ment va abai­xar la per­si­ana l’any pas­sat. Ara la Marl­bo­rough també s’aco­mi­ada. Els seus res­pon­sa­bles han anun­ciat de sor­presa que liqui­den totes les seus actu­als: l’ori­gi­nal de Lon­dres, la de Nova York, la de Madrid (que va obrir el 1992) i la de Bar­ce­lona, on cada pèrdua cul­tu­ral ja sabem com acaba sac­se­jant el seu pai­satge, gai­rebé mai per bé.