Les que mai han abandonat

va per totes elles, per aque­lles per­so­nes que en tants moments han cre­gut que era impos­si­ble tro­bar for­ces per seguir enda­vant però que, mal­grat tot, han resis­tit. Aque­lles a qui un dolor sob­tat i atroç ha esquer­dat la vida i que saben que ja res serà com abans, però que seguei­xen enca­rant cada dia amb un som­riure, sovint impos­tat, per reduir el pati­ment, si és que es pot reduir, als que més s’esti­men. A les que mai han aban­do­nat el car­rer, ni la lluita, ni tan sols en aquells moments en què l’espe­rança s’esvaïa. A les que mai l’han per­duda, l’espe­rança, però ara ja saben que les llàgri­mes poden ser infi­ni­tes. A les que s’han sen­tit aban­do­na­des pel poder i dece­bu­des amb qui cre­ien poderós, i han hagut de fur­gar fins a tro­bar ànims en els ges­tos que eren tan petits com sin­cers. A les que s’han aixe­cat una vegada i una altra, fins i tot quan sen­tien que tot estava per­dut. A les que han tret les for­ces de la des­es­pe­ració, o de la ràbia, també quan per­ce­bien que per allà on pas­sa­ven es feia de nit. A les que no han patit repressió en pri­mera per­sona però s’hau­rien can­viat a l’ins­tant per qui sí que en patia. A les que han mar­xat d’aquest món sense veure com els seus éssers esti­mats sen­tien l’alè de la lli­ber­tat. A les que s’han hagut de dei­xar opri­mir els cos­sos però mai els pen­sa­ments. A les que han remat mar endins quan era més plàcid que­dar-se asse­gut a la vora. A les que han mar­cat un abans i un després en la lluita pels drets de tot­hom. A aque­lles a qui el dolor emo­ci­o­nal acom­pa­nyarà de per vida. A les que des d’ahir sen­ten una mica menys la pressió al pit però saben que res no s’ha aca­bat, que tot just comença ara, i que el seu dolor ali­menta i enco­ratja qui els vol veure doble­gats. A les mares que han glo­pe­jat l’ago­nia d’ima­gi­nar els fills entre rei­xes, perquè del seu des­con­sol han bro­llat xar­xes de soli­da­ri­tat que roman­dran per sem­pre uni­des.