Més de vint bales

La pri­mera novel·la del peri­o­dista veterà Xavi Coral ja ha estat lle­gida per milers de per­so­nes, però (segu­ra­ment) hi ha un sec­tor del públic lec­tor que n’ha mirat la temàtica i ha pen­sat o fins i tot dit en veu alta que de novel·les sobre la Guerra Civil ja n’hi ha prou i de sobres i que no cal lle­gir-ne cap més. En el cas de Apren­dre a esqui­var les bales, però, val més que no badin. És un docu­ment històric –no hi passa res que no va pas­sar en la vida real– al qual l’autor ha afe­git alguns diàlegs (creïbles) i una estruc­tura cohe­rent: si fos una pel·lícula, seria un docu­drama. O sigui, no es tracta en abso­lut d’un d’aquells intents lamen­ta­bles de novel·lar uns fets històrics. Basat en els dia­ris de l’avi d’en Coral, un engi­nyer que va arri­bar a ser tinent d’arti­lle­ria de l’exèrcit repu­blicà, el lli­bre ens porta cap als fronts de l’Aragó i de l’Ebre, als Fets de Maig, als camps de con­cen­tració cos­ta­ners de França i a les mines fran­quis­tes del pro­tec­to­rat espa­nyol a l’Àfrica del Nord, tot ficant-nos dins la pell mateixa dels sol­dats repu­bli­cans a través d’uns detalls que els lli­bres d’història con­ven­ci­o­nals solen pas­sar per alt: per exem­ple, que a les fur­go­ne­tes que por­ta­ven bales al front d’Aragó, els dos ocu­pants havien de con­duir tot man­te­nint les por­tes ober­tes, per si de cas calia sal­tar a terra a causa d’un atac de l’avi­ació fei­xista; o la cru­el­tat tan indes­crip­ti­ble com inex­pli­ca­ble mos­trada per les auto­ri­tats fran­ce­sos envers els refu­gi­ats espa­nyols i cata­lans; o el fet que, en aca­bada la guerra, els pre­so­ners repu­bli­cans als bata­llons dis­ci­pli­na­ris van ser apa­llis­sats fins a la mort si no arri­ba­ven a for­mar a l’hora. El lli­bre en va ple, de detalls així, que ens donen una visió tri­di­men­si­o­nal d’aquell con­flicte i les seves seqüeles: o sigui, una dosi acla­pa­ra­dora de rea­li­tat vir­tual, sense cap neces­si­tat de posar-se unes ulle­res espec­troscòpiques.