La rialla

A la foto l’Aminda Valls eixam­pla el som­riure. Els tres nois que l’acom­pa­nyen dalt d’una tarima a l’estadi de Montjuïc el 19 de juliol del 1936 man­te­nen la seri­o­si­tat en el ros­tre i una acti­tud mar­cial. Són espor­tis­tes. Pot­ser perquè a elles sem­pre se’ls ha dit que la ria­lla afa­vo­reix, amansa i amaga els neguits inte­ri­ors, el que no s’ha de veure. La ria­lla irra­dia. Han pas­sat 88 anys d’aque­lla foto­gra­fia i d’aque­lla Olimpíada Popu­lar de Bar­ce­lona que no es va cele­brar. Un dels nebots de l’Aminda, Víctor Julvé Valls, que viu a Occitània, recorda els valors del repu­bli­ca­nisme català que van con­ser­var l’Aminda i la resta d’exi­li­ats: ni oblit ni perdó per a aquell dic­ta­dor menut i cruel, men­tre juga­ven a la brisca. I de la frac­tura fami­liar, una sepa­ració física i de retruc de la trans­missió o omissió gene­ra­ci­o­nal de la memòria. Perquè les que aquí es van que­dar van haver d’empas­sar-se el fel i ama­gar sota un som­riure de con­veniència l’ideal que algun dia van tenir, i el van cloure amb la resta dels neguits. I callar. Les que van mar­xar no el van per­dre, però també els va can­viar la ria­lla. Mai seria igual. Escol­tant Víctor Julvé Valls, en l’acte de justícia, de repa­ració democràtica a Aminda Valls, a Cassà de la Selva, vaig tenir la sen­sació que el que queda dels valors repu­bli­cans, de quel­com sem­blant al que és un ideal, d’algun pol­sim de lluita, del con­cepte de justícia social, es va tan­car en una maleta de cartró, esquinçada, o en un far­cell modest i se’n va anar el gèlid febrer del 1939 per no tor­nar.