El refugi del silenci

Cada cop em fa més man­dra obrir el telèfon i veure el cone­gut de torn exhi­bint de manera exa­ge­rada el seu dia a dia a les xar­xes soci­als. Em genera ver­go­nya ali­ena l’osten­tació d’alguns que, si no com­par­tei­xen tot el que fan o el que pen­sen, sem­bla que per­din el sen­tit de la seva pròpia existència. La vida s’ha con­ver­tit en un espec­ta­cle cons­tant on cada moment s’ha de docu­men­tar i com­par­tir. No tant per gau­dir-lo, sinó per demos­trar que un l’ha vis­cut. Aquesta acti­tud arriba a nivells màxims ara durant les vacan­ces: les plat­ges, les fes­tes als xirin­gui­tos i els sopars amb amics, són esce­na­ris ide­als per crear con­tin­gut digi­tal. Vícti­mes d’una pressió inne­cessària per mos­trar una vida magnífica –i irreal–, en lloc de gau­dir ple­na­ment del des­cans i la com­pa­nyia, la pri­o­ri­tat és cap­tar l’ins­tant per­fecte. I ali­men­tar la com­pa­ració cons­tant, i, para­do­xal­ment, aug­men­tar la sen­sació de sole­dat o insa­tis­facció per­so­nal. Quina fatiga!

Com­par­tir s’ha con­ver­tit en una com­pe­tició per demos­trar qui té la vida més guai, o per acon­se­guir la vali­dació externa i així creure’ns que el que pen­sem i diguem mar­quen el ritme (i l’agenda) de la resta. Hem creat un món on el valor d’una experiència es mesura per la quan­ti­tat de per­so­nes que la reco­nei­xen i la com­par­tei­xen. La por al rebuig ens impulsa a mos­trar només la part més bri­llant de nosal­tres matei­xos, cre­ant una rea­li­tat fil­trada i irreal que ens allu­nya de la con­nexió autèntica amb els altres. La desin­hi­bició i la urgència per expo­sar el que es fa i el que es pensa arriba a resul­tar ridícula i exa­ge­rada, i sovint aques­tes acci­ons es fan sense cap reflexió prèvia sobre l’impacte que poden tenir, tant en la per­cepció dels altres com en la pròpia auto­es­tima. Els likes i els comen­ta­ris –a les fotos, als vídeos, a les piu­la­des– són una mena de moneda d’inter­canvi social que ali­men­ten un ego fràgil. Obte­nir reco­nei­xe­ment social, sen­tir-nos part d’un grup o comu­ni­tat, millo­rar l’auto­es­tima o fins i tot cons­truir la imatge que volem pro­jec­tar sobre els altres –això últim podent ser entès com una estratègia labo­ral–, poden ser alguns fac­tors que expli­quen aquesta dèria a con­ver­tir la nos­tra vida en un apa­ra­dor. Mos­trar-se i cri­dar l’atenció no és ni bo ni dolent. Però quan tot el que fem gira entorn a la idea de bus­car una vali­dació externa, podem per­dre de vista la nos­tra pròpia feli­ci­tat i sen­tir-nos insa­tis­fets. Quan la vali­dació social es con­ver­teix en la nos­tra prin­ci­pal moti­vació, sacri­fi­quem la nos­tra auten­ti­ci­tat.

tot aquest enre­nou cons­tant de les xar­xes soci­als i els ser­veis de mis­sat­ge­ria ins­tantània, i l’obli­gació autoim­po­sada de man­te­nir-nos sem­pre dis­po­ni­bles, han fet que el silenci sigui no només cada cop més difícil de tro­bar, sinó també vist com una acti­tud sos­pi­tosa o anti­so­cial. El nos­tre dia a dia sem­bla haver obli­dat el valor de l’art de callar, per culpa de l’allau d’infor­mació i d’interac­ci­ons super­fi­ci­als que ens cau a sobre quan obrim els telèfons mòbils. Des d’Ins­ta­gram als grups de What­sApp –sobre­tot– ens arriba les 24 hores del dia un soroll que no només és lite­ral (noti­fi­ca­ci­ons, música, vídeos), sinó que també es mani­festa en forma d’infor­mació exces­siva, opi­ni­ons con­tra­po­sa­des i deman­des cons­tants d’atenció.

Reti­rar-se i bus­car tran­quil·litat pot ser per­ce­but com un acte de des­con­nexió o des­in­terès, però és neces­sari que per­dem la por a per­dre’ns alguna cosa impor­tant i diguem prou. Que gau­dim del temps de qua­li­tat i que dife­ren­ciem el que real­ment és urgent del que no ho és. No res­pon­dre imme­di­a­ta­ment els what­sapps, encara que això pugui fer-nos sem­blar estranys, poc soci­als o fins i tot male­du­cats, és un exer­cici recon­for­tant. Com també ho poden ser els unfo­llows. Davant la imme­di­a­tesa i la neces­si­tat cons­tant de visi­bi­li­tat, el silenci s’ha con­ver­tit en un acte de rebel·lia i auto­a­fir­mació. Tro­bar el nos­tre propi refugi de silenci i gau­dir-ne és un acte d’auto­cura i de valen­tia que ens per­met pre­ser­var un espai de calma pri­vat on sen­tir-nos segurs i que ens bene­fi­cia tant a nosal­tres com a les nos­tres rela­ci­ons i al nos­tre benes­tar en gene­ral. Prac­ti­car el detox digi­tal ens per­met res­pi­rar, pen­sar i sen­tir, valors sovint obli­dats en aquesta car­rera frenètica de la vida moderna. En un món on el soroll ens domina, el silenci es con­ver­teix en una revo­lució. Exer­cir el dret al silenci, sense manies, és un regal cap a nosal­tres matei­xos, i també cap als altres.