Léo Ferré

Després de tants anys d’escol­tar dis­cos de Léo Ferré, els seus pri­mers reci­tals a Bar­ce­lona feien una mica de por, perquè el can­tant ja és a la rat­lla dels sei­xanta-cinc anys. ¿Anàvem a veure, doncs, el típic “mons­tre” en decadència?

Ni l’una cosa ni l’altra, goso dir. El dia que jo vaig ser al Palau de la Música, Léo Ferré acre­dità una pro­di­gi­osa con­ser­vació de facul­tats, però sem­bla evi­dent que aquesta con­ser­vació no és mira­cu­losa ni fruit exclu­siu d’un do, sinó con­seqüència de la pro­fes­si­o­na­li­tat. Només en els pri­mers moments tingué algun oca­si­o­nal pro­blema amb la veu i, a mesura que anà escal­fant-la, l’eixamplà i l’envi­gorí fins a un punt excep­ci­o­nal. Léo Ferré cantà sense inter­rupció durant dues hores i mitja: una tren­tena de llar­gues cançons. El seu tre­ball tècnic de la veu li per­met aquest increïble ren­di­ment.

En comp­tes d’algu­nes d’aques­tes cançons, m’hau­ria agra­dat d’escol­tar-ne d’altres; això ens passà a tots, suposo: cadascú hau­ria fet el seu pro­grama Ferré. Jo li hau­ria dema­nat “Graine d’ana­nar”, “L’homme”, “Mon­si­eur Willi­ams” o d’altres peces anti­gues, i algun dels poe­mes d’Ara­gon tan sen­si­ble­ment musi­cats. O no li ho hau­ria dema­nat, perquè un artista té dret a obli­dar, encara que el seu admi­ra­dor no oblidi, i pot­ser el deure d’estre­nar-se cada dia. ¿I qui nega­ria que mol­tes de les cançons que ens ha ofert ara Léo Ferré són poe­mes més rics, com­ple­xos i rei­vin­di­ca­tius que mai? Pot­ser les anti­gues i sub­tils melo­dies s’han fet ja foras­te­res a l’home que ten­deix a un ine­vi­ta­ble des­pu­lla­ment…

Jo no sé si Léo Ferré és encara capaç d’esti­rar la veu com una nota de violí, però sí que domina l’art de fer-la picar com un mar­tell, de lli­gar-la com una corda que fa un nus, de fer-la xer­ri­car com una serra o bufar-la com un insult. Quan par­lem d’un intèrpret –no tan sols d’un can­tant–, vet aquí Léo Ferré. Quan diu que a vint anys tenim “une rose au bout des dents”, la b i la t del mot ‘bout’ les diu de tal manera que, efec­ti­va­ment, alguna cosa –una rosa?– es forma entre els seus lla­vis. No hi ha cap inflexió, cap síl·laba, cap arti­cu­lació que no sigui expres­si­va­ment tre­ba­llada.

Algú va mar­xar abans d’aca­bar. És clar. Allò no era un espec­ta­cle “diver­tit”, sinó més aviat una lliçó, i les lliçons sem­pre són fei­xu­gues si no hi anem ben dis­po­sats a apren­dre. El can­tant no va fer cap con­cessió, i anà a la seva. Penso que és d’agrair, sobre­tot pen­sant en d’altres grans figu­res que, quan han estat entre nosal­tres, han “adap­tat” el seu reci­tal a un estil “pour l’Espagne et le Maroc” (com es deia abans), can­vi­ant d’idi­oma, fent algun nume­ret “simpàtic” i de fet donant-nos una imatge fal­se­jada de la seva autèntica per­so­na­li­tat. Pro­ba­ble­ment, Léo Ferré no entu­si­asmà tot­hom, però res­pectà el públic, i la “pallissa” de dues hores i mitja cal inter­pre­tar-la d’aquesta manera.

Duia una cinta amb música enre­gis­trada, i algú es con­si­derà esta­fat. ¿Qui no hau­ria pre­fe­rit tenir al davant aque­lla orques­trassa i aquells cors? Ara: una cosa són les con­si­de­ra­ci­ons labo­rals i una altra les artísti­ques. Artísti­ca­ment, amb la veu i el gest de Léo Ferré, el piano i la cinta, la sessió fou per a mi molt satis­factòria; d’altres vega­des, amb tots els ets i uts exi­gi­bles –en tea­tre, en cançó…–, el resul­tat artístic no ha estat gens “cor­recte”. I cal dir-ho: Léo Ferré ha actuat també així a París…