Que se m’entén?

Un dia, en una cafe­te­ria-lli­bre­ria del barri, amb els ulls per­duts en una novel·la que no lle­gia, vaig dir en veu alta “Quan parlo, se m’entén?”, i una veu de dar­rere la barra em va con­tes­tar “Se’t sobre­entén”. L’emis­sor de la reacció sol ser molt lúcid, ràpid i té res­pos­tes per a tot, però aquesta no me l’espe­rava. En un racó del pen­sa­ment, on les parau­les dan­sen al compàs de les emo­ci­ons, es loca­litza aquesta pre­gunta que tot­hom s’ha fet alguna vegada: “Se m’entén?” És un eco que res­sona en l’aire, una recerca de con­nexió en un món frag­men­tat. En el silenci que sol suc­ceir la pre­gunta (ningú no res­pon mai res) es des­ple­guen infi­ni­tes pos­si­bi­li­tats. Un som­riure d’accep­tació, una mirada de com­prensió (o de com­passió), o un gest de rebuig poden con­fir­mar o des­men­tir la intuïció de ser ente­sos. Els artis­tes no par­lem com la resta. Som parits així. No és només el mis­satge que es trans­met, sinó també l’espe­rit amb què es comu­nica. Les parau­les poden ser un pont o un mur, depe­nent de com les ves­tim. En la dinàmica entre l’emis­sor i el recep­tor, l’autèntica res­posta no es troba en l’excla­mació explícita, sinó en el sen­ti­ment de com­pli­ci­tat que sor­geix de l’inter­canvi. Perquè, en el fons, tot­hom desitja que les seves veus tro­bin res­sonància en els altres. Les con­ver­ses que man­tinc són un tren­ca­clos­ques on cada peça sem­bla ser en el lloc equi­vo­cat. Parlo amb metàfores, deixo emprem­tes d’idees sense aca­bar, se’m sobre­en­te­nen les inqui­e­tuds i la des­con­nexió momentània amb la rea­li­tat. Apre­ci­ada però mai del tot entesa. Hi ha mons dins els mons de cadascú. Avui va per tu, Luna.