Els pilars de l’estètica contemporània

Des de la des­com­po­sició de l’art a Europa a prin­ci­pis del segle XX fins a la implosió dels països en el segle XXI, l’art poli­tit­zat ha impul­sat l’estètica, però ha que­dat orfe de valors ètics. En temps ante­ri­ors, el procés era invers, i aquest cicle con­ti­nua repe­tint-se. L’art ideal seria aquell auto­con­tin­gut i uni­ver­sal­ment com­pren­si­ble, com els Ele­ments d’Eucli­des. Després de la poli­tit­zació, la mer­can­ti­lit­zació de l’art l’ha sotmès al capi­ta­lisme, bui­dant-lo del seu valor huma­nista, aquell que pro­mou una vida més ele­vada. Aquest sis­tema econòmic, arti­fi­cial i auto­re­gu­lat, no col·labora en l’esta­bli­ment de preus acces­si­bles, cre­ant un pro­blema que es va ini­ciar després de la Segona Guerra Mun­dial. A més, fac­tors com els alts nivells de radi­o­ac­ti­vi­tat i l’ús ina­pro­piat de dro­gues, que es fil­tren al medi ambi­ent, han pro­vo­cat una dis­mi­nució en la intel·ligència humana i en la capa­ci­tat sen­so­rial, tot i que la capa­ci­tat sen­si­tiva es manté intacta.

Quan l’art es mer­can­ti­litza en la idea, el mate­rial i el pro­ducte, esdevé apa­rent­ment ètic, encara que el poder l’intenti dotar d’una estètica har­mo­ni­osa o amb mis­satge “este­ticoètic” equi­li­brat. Tot i això, l’estètica sovint falla per la limi­tació sen­so­rial dels humans. En segon lloc, la mer­can­ti­lit­zació genera artis­tes menys hàbils. A falta d’una estètica har­mo­ni­osa, l’ètica és la que sus­tenta el sen­tit de l’obra, com ha fet sem­pre. En alguns casos, fins i tot, una estètica excel·lent pot reduir el pes ètic, del moment que la bellesa reque­reix una moral supe­rior per ser con­tem­plada, com­presa i ben reproduïda. Històrica­ment, l’aspecte estètic mai ha pre­do­mi­nat en l’obra d’art. Això es deu a la difi­cul­tat dels artis­tes per repro­duir l’har­mo­nia més enllà de les modes i per la mala gestió de l’impacte social o catarsi que les obres har­mo­ni­o­ses pro­pi­cien. El que pre­do­mina cícli­ca­ment és l’har­mo­nia, no l’ètica ni l’estètica, com es pot veure en exem­ples com els tem­ples grecs o algu­nes pin­tu­res renai­xen­tis­tes, en les quals el rea­lisme és difícil­ment inse­rit en una estètica pròpia de l’artista.

L’art de dife­rents civi­lit­za­ci­ons ha tin­gut usos vari­ats: l’art egipci es des­ti­nava a fina­li­tats mili­tars, reli­gi­o­ses i de govern; el gre­co­romà, a mili­tars i reli­gi­o­ses, i l’italià, a usos econòmics. Així, la pro­ducció artística ha patit una pro­gres­siva deva­lu­ació de con­tin­gut al llarg del temps, reflec­tint els can­vis morals de la soci­e­tat. Des de l’Antic Egipte fins avui, la huma­ni­tat ha tan­cat un cer­cle tant artístic com moral. Si bé la moral s’ha indi­vi­du­a­lit­zat a través de les reli­gi­ons i els sis­te­mes polítics, només hi ha una moral essen­cial: el bon sen­tit de les coses.

Els pilars de l’estètica con­tem­porània són dos, en ordre d’importància decrei­xent: pri­mer, l’ètica d’har­mo­nia esta­ble, on l’obra d’art és estàtica; segon, l’estètica d’har­mo­nia ines­ta­ble, on l’obra d’art es deforma cons­tant­ment. Actu­al­ment, l’art no agrada tant als sen­tits si, com abans, con­sis­teix només en un objecte estàtic con­tem­plat pels espec­ta­dors. El que el fa més atrac­tiu avui dia és la pro­gres­siva cons­trucció tant a nivell de l’artista com del recep­tor, allu­nyant-se de l’obra tra­di­ci­o­nal i imi­tant la com­ple­xi­tat d’un diàleg platònic. En l’obra tra­di­ci­o­nal, les peces són ade­qua­des per a un museu, men­tre que en l’art con­tem­po­rani es pre­fe­reix la interacció. El màxim asso­li­ment, però, és una obra pro­fun­da­ment har­mo­ni­osa, tant sim­ple com com­plexa, capaç de ser con­tem­plada i com­presa per indi­vi­dus atents i capaços, que, en inte­grar el seu mis­satge en les seves vides, n’aug­men­ten el valor moral.