La depressió, una revisió panoràmica

L’absència de dolor físic i la reducció del sofriment emocional, entès aquest com a dolor anímic, combinats amb l’experiència de l’alegria, poden potenciar la intel·ligència, la capacitat expressiva i la productivitat d’un individu. A més, una vida on es minimitzen tant el dolor com el sofriment i es cultiva l’alegria tendeix a fomentar una moral més altruista.

És important distingir entre dolor i sofriment. El dolor, de naturalesa física, pot ser una resposta inevitable a certes situacions, mentre que el sofriment —que pot tenir l’origen en el dolor físic quan aquest dolor és significatiu i constant i fins i tot prendre la forma de depressió, com en el mal d’esquena— abasta una dimensió emocional o psicològica. Segons algunes interpretacions dels ensenyaments de Buda, tot i que el dolor pot ser objectiu i inevitable, el sofriment té un component subjectiu que, en certa mesura, és gestionable a través de la consciència i la transformació interior. Cal, però, matisar que aquesta visió contrasta amb altres interpretacions budistes que consideren el sofriment (dukkha, en llengua pali, que en la perspectiva budista també significava dolor físic i insatisfacció) com a inherent a l’existència humana. Així, mentre que Buda va suggerir que podem influir en la nostra reacció davant el sofriment, això no implica negar la seva existència, sinó reconèixer la possibilitat de transformar-lo.

En aquest context, la depressió anímica es configura com una de les malalties mentals més devastadores. No es tracta només d’un estat de tristesa, sinó d’un complex d’emocions –que pot incloure ràbia, desesperació i altres sentiments negatius– que absorbeix tot allò que és bo en l’individu, incloent-hi la seva voluntat de combatre aquesta condició. És important destacar que la depressió és una malaltia complexa i que l’abordatge terapèutic ha de ser individualitzat i adaptat a les necessitats de cada persona.

Les dades de l’Organització Mundial de la Salut indiquen que aproximadament un 5% de la població mundial pateix depressió clínica, i aquesta sovint es manifesta amb símptomes físics que la fan encara més difícil d’abordar. Tot i que aquesta realitat no és engrescadora, hi ha diverses vies de tractament. D’una banda, la teràpia farmacològica (antidepressius o bé eutimitzants, com també ansiolítics, principalment) i, de l’altra, l’exercici físic moderat i regular han demostrat beneficis. També la psicoteràpia. Quan aquestes opcions no són suficients, es recorre habitualment a la teràpia electroconvulsiva, que, si bé s’ha aconseguit refinar perquè sigui més innòcua, comporta riscos com la pèrdua de memòria, sovint irreversible. S’està experimentant mèdicament, en depressions resistents, amb substàncies al·lucinògenes com la psilocibina. En casos extrems, s’ha experimentat amb la implantació d’un dispositiu estimulador cerebral.

És essencial destacar que la depressió no es pot combatre amb estimulants com el cafè ni, com la tractava Sigmund Freud, amb cocaïna.

La seva naturalesa complexa es manifesta sovint en comorbiditat amb altres malalties mentals, com els trastorns d’ansietat (que de fet hi van associats quasi sempre), l’esquizofrènia o el trastorn bipolar. En aquest darrer, la depressió pot romandre activa durant períodes llargs sense ser congruent necessàriament amb circumstàncies externes adverses. En canvi, en la depressió més típica, la millora sol estar lligada a la millora de les condicions de l’entorn.

Finalment, cal dir que la depressió crònica no és una sentència irrevocable. Molts pacients aconsegueixen portar una vida normal malgrat les seves limitacions, gràcies a la capacitat d’adaptació que és inherent a l’esperit humà. Així, mentre que el dolor físic pot ser inevitable en certs contextos, el sofriment emocional ofereix un marge de maniobra: mitjançant l’alegria, la consciència i els tractaments adequats podem transformar la nostra experiència vital i fomentar un benestar més integral.