Intercanvi

Ha començat a tre­ba­llar entre nosal­tres una orga­nit­zació que pro­posa un nou sis­tema de vacan­ces: el d’inter­canvi de cases. De fet, el sis­tema no és nou, perquè ja és cone­gut en d’altres països, però aquí encara no ha fun­ci­o­nat d’una manera regu­lar.

La gent interes­sada s’anun­cia en una revista que té aquest objec­tiu, i ja només es tracta de posar-se en con­tacte i pro­por­ci­o­nar-se mútua­ment la infor­mació necessària. Suposo que es tracta de conèixer no tan sols les cases que es volen inter­can­viar, sinó també els fac­tors per­so­nals que han de garan­tir unes for­mes de vida res­pec­tu­o­ses amb “la casa de l’altre”.

L’aspecte econòmic de l’ope­ració és el que valo­rem més fàcil­ment. Una família cata­lana pot anar a pas­sar un mes a Roma o a una platja de Grècia sense haver de pagar hotel, men­tre els ita­li­ans ocu­pen el pis que ha que­dat lliure a Tar­ra­gona o els grecs s’ins­tal·len a la casa de la Costa Brava. És el toquem i toquem immo­bi­li­ari, sense haver de gas­tar ni cinc.

D’altres con­si­de­ra­ci­ons, però, són tan interes­sants com l’estric­ta­ment econòmica, o més i tot, encara que pot­ser no són “argu­ments de venda” per als pro­mo­tors d’aquesta ope­ració. No és el mateix ins­tal·lar-se en un hotel o en un càmping que en una casa d’un altre país, que és un tes­ti­moni sig­ni­fi­ca­tiu d’un tipus de vida real. Una casa és un ambi­ent molt con­cret, i d’alguna manera expressa unes idees i uns cos­tums que no són ben bé els nos­tres. En ins­tal·lar-nos-hi, caldrà res­pec­tar-los i, en defi­ni­tiva, esforçar-se a “enten­dre’ls”, i això em sem­bla posi­tiu de cara a l’esto­va­ment dels nos­tres pre­ju­di­cis i a l’ampli­ació men­tal.

Temo, però, que pre­ci­sa­ment aquesta carac­terística de “no fami­liar” de la casa de l’altre és el que limita l’èxit de la ini­ci­a­tiva, que no tri­om­farà entre la gent –que és majo­ria– que se sent incòmoda fora del marc habi­tual, assi­mi­lat dia a dia. Aquesta és la meva butaca, aquest és el meu llit, aquests són els sorolls que reco­nec… Fins i tot els qui es resig­nen a aquest canvi quan són en un hotel –perquè un hotel és imper­so­nal, i per defi­nició ningú no hi arrela–, no encai­xa­rien fàcil­ment en una casa foras­tera pel que té pre­ci­sa­ment de llar, d’estruc­tura esta­ble cre­ada per altres per­so­nes.

Cal pos­seir una bona dosi d’inde­pendència i de capa­ci­tat d’adap­tació –deli­cada i valuosíssima fórmula– per a prac­ti­car l’inter­canvi de cases i sor­tir-ne enri­quit.

Hi ha un altre inter­canvi oca­si­o­nal, el de fills per part dels pares, i el de pares per part dels fills, que també és molt útil, i no goso par­lar de l’inter­canvi de marit o de muller, perquè algú podria pen­sar que al·ludeixo al sexe, quan de fet em refe­reixo a un rea­pre­nen­tatge d’aten­ci­ons i de con­vivència.

En aquesta escala de des­co­bri­ments for­ma­tius hi hau­ria un graó molt difícil i alliçona­dor: l’inter­canvi de llocs de tre­ball. Em direu que tècni­ca­ment és impos­si­ble, que el pagès no podria fer la feina del metge i que el metge no podria fer la feina del pagès. No podrien, efec­ti­va­ment, no en sabrien, i per això dic que seria alliçona­dor.