Que hi ha algú?

Encara que es tracti d’una paraula que ja fa temps que corre en el dis­curs polític i social i que la nor­ma­lit­zació del seu ús ha apro­xi­mat la gent al seu sig­ni­fi­cat, això de gen­tri­fi­cació –amb l’agru­pació de tres con­so­nants al bell mig de la paraula que sonen a esco­pit– sem­pre demana una con­sulta al dic­ci­o­nari, tant per escriure cor­rec­ta­ment l’ordre de les seves lle­tres com per aca­bar d’enten­dre el sen­tit ple del terme.

Els angle­sos van con­si­de­rar que el procés d’expulsió de la població esta­blerta de sem­pre en un barri d’una ciu­tat a força de trans­for­mar aque­lla zona urbana en un negoci immo­bi­li­ari i comer­cial per a elits econòmiques, s’havia de conèixer com un procés de gen­tri­fi­ca­tion i, per això, quan polítics i urba­nis­tes nos­trats van per­me­tre que el feno­men arrelés a Cata­lu­nya sim­ple­ment es va cata­la­nit­zar el voca­ble.

Això de gen­tri­fi­car és un procés per­vers perquè la idea és millo­rar la qua­li­tat de vida de zones degra­da­des a través de pro­ces­sos de reno­vació urbana, però, lluny d’acon­se­guir l’objec­tiu pretès, que la gent dels bar­ris on s’inver­teix vis­qui en més bones con­di­ci­ons, el resul­tat és un altre i els que se n’aca­ben bene­fi­ci­ant són també uns altres o, millor dit, els de sem­pre; que ja se sap que diner crida diner. Així es trans­for­men uns bar­ris que de dia són un bulli­dor a tota pressió, amb gent sem­pre amunt i avall recor­rent els comerços, entrant i sor­tint de bars i res­tau­rants, hotels o apar­ta­ments turístics, però que al tom­bant de la nit pas­sen a ser un desert perquè ningú torna a casa, perquè aquells car­rers han dei­xat de ser els seus.

Però millor que voler enten­dre una paraula que queda tra­vada a la llen­gua és donar un cop d’ull a la imatge que il·lus­tra aquesta crònica per enten­dre el sen­tit d’aquesta trans­for­mació urbana. Es tracta d’una foto­gra­fia feta un dis­sabte a la tarda al car­rer Pelai de Bar­ce­lona amb un espai d’apar­ca­ment lliure de cot­xes. És un via que de tan cone­guda no demana pre­sen­tació. Però, per si hi ha algun lec­tor gen­tri­fi­cat pel que fa a la geo­gra­fia bar­ce­lo­nina, o que pot­ser no ha jugat mai al Mono­poli, ha de saber que Pelai és un car­rer que recull el cul de l’Eixam­ple i, a la vegada, renta la cara a Ciu­tat Vella. És a dir, és ròtula de con­nexió entre la nova i la vella Bar­ce­lona, pas­sadís comer­cial entre dues de les prin­ci­pals pla­ces de la ciu­tat i artèria prin­ci­pal en l’entra­mat urbà.

Doncs bé, aquest car­rer dis­posa a la vorera del cos­tat mar d’una tira d’apar­ca­ment senya­lit­zat amb unes ziga-zagues de color groc i una lle­genda amb lle­tres blan­ques on queda clar que és un espai reser­vat a resi­dents. És una bona idea pen­sant en la gent que hau­ria de viure en un barri on apar­car el cotxe no és gens fàcil, però el que passa és que dis­sabte a la tarda en aquesta zona reser­vada als veïns no hi aparca ningú perquè, sim­ple­ment, no hi ha veïns que hagin d’apar­car enlloc.

En qual­se­vol altre barri de la ciu­tat, una zona reser­vada a resi­dents esta­ria, un dis­sabte a la tarda, plena dels vehi­cles dels veïns que man­dre­gen a casa esti­re­gas­sats al sofà. Al car­rer Pelai, no. Aquí el fac­tor humà és el fac­tor negoci; per tant, la con­dició de veïns o de resi­dents queda subs­tituïda per la de con­su­mi­dors o turis­tes, que són mem­bres de la mateixa espècie d’homínids però d’una altra vari­ant; la depre­da­dora.