L’absurd

La notícia que un com­pra­dor sud-coreà es gastés fa tres set­ma­nes 6,2 mili­ons de dòlars en l’obra Come­dian de Mau­ri­zio Cat­te­lan per aca­bar, una set­mana després, men­jant-se-la –par­lem d’un plàtan engan­xat amb cinta adhe­siva a la paret– sem­bla més un acu­dit que no pas art seriós. Tan­ma­teix, aquest epi­sodi obliga a refle­xi­o­nar sobre els límits entre l’art i l’absurd, i molt espe­ci­al­ment sobre la natu­ra­lesa del mer­cat artístic con­tem­po­rani, que, en defi­ni­tiva, era l’objec­tiu prin­ci­pal d’aquest cre­a­dor italià, ple­na­ment asso­lit en vista dels resul­tats obtin­guts. El valor d’una obra com aquesta no es troba en el plàtan en si –un objecte peri­ble que va pas­sar de cos­tar 35 cèntims a cos­tar 6,2 mili­ons de dòlars– sinó en la idea única que s’hi amaga. Així, Cat­te­lan uti­litza el llen­guatge de l’absurd per posar en evidència les dinàmiques del mer­cat: el plàtan engan­xat amb cinta no és més que un comen­tari sobre com l’art es con­ver­teix en un pro­ducte de con­sum, des­proveït del seu sig­ni­fi­cat intrínsec i que fun­ci­ona no només com a expressió estètica, sinó també com a espai per al debat intel·lec­tual i social. Perquè, en defi­ni­tiva, la ins­tal·lació ens posa davant el mirall del nos­tre propi con­su­misme cul­tu­ral, i ens ado­nem que pot­ser l’absurd no és a la paret, sinó en les nos­tres pri­o­ri­tats a l’hora de con­su­mir.