El pessebre com a art

Hi ha molta gent que durant anys hem vist els pessebres com una mena de deure nadalenc que cal complir per satisfer la canalla, tot creant un petit escenari amb els estables, la sagrada família, els reis d’orient, herba artificial i tota la pesca, venuts a les fires que apareixen en aquesta època de l’any. Ara bé, qualsevol que pensi així i que visiti la 60a Exposició de Pessebres al Monestir de Sant Esteve a Banyoles en sortirà amb una idea completament diferent del que són els pessebres i, de retruc, el pessebrisme, perquè aquest any es tracta d’una mostra col·lectiva d’una creativitat considerable. Evidentment, hi ha els pessebres més tradicionals, però fins i tot aquests van plens d’uns detalls curiosos: àngels que s’inclinen per veure més bé com el Josep (no pas la Maria) cuida el nen a l’altre costat d’un barranc immens; els reis d’orient clissats a través d’una fissura en una roca, il·luminats pel sol ponent... I els pessebres més contemporanis arriben a nivells gairebé conceptuals: un carrer d’un poble deixat de la mà de Déu, amb la paperera pública plena fins a vessar i un adolescent desmanegat fent un grafit a la paret que diu “Bon Nadal”; un pis modern ple d’estris ídem, pòsters de l’estany, un pessebre en miniatura i un pare que li fa un brindis amb una copa de vi blanc; i el meu preferit: la sala d’un museu d’art, en què uns quants visitants de totes les edats contemplen els quadres a les parets, tots ells reproduccions renaixentistes del naixement de Jesús. Els pessebristes passen sis mesos de l’any –amb una pausa estival– creant aquestes obres, i aquest any n’han creat i distribuït més de 80, nomes 60 dels quals caben al monestir. Confesso que soc una d’aquelles persones que troben que és impossible creure en qualsevol religió, però vaig sortir del monestir amb una sensació inusual de pau i plaer que no havia experimentat, potser, des de la infància.