Keep calm
Duckadam
De petit era molt del Barça. Bé, com ara, tot i que aleshores patia molt. I ara més aviat gens. El meu gran trauma, a més de les Final Four de bàsquet perdudes contra la Jugoplastika de Split de Kukoc i companyia, té data. 7 de maig de 1986. Tenia 11 anys. I vaig ser incapaç de veure el partit sencer. Era la final de la copa d’Europa a Sevilla. El Barça havia de guanyar sense baixar de l’autocar i l’únic que va aconseguir va ser traumatitzar tota una generació. Quin equip pot fallar tots el penals d’una tanda en una final? Només el Barça.
Helmuth Duckadam era el porter de l’Steaua de Bucarest, el que va aturar els quatre penals. Però, curiosament, tot i que podria haver estat considerat el culpable del trauma, mai ho va ser. Sempre vam culpar el Barça i mai aquell gegant. Com tampoc vam culpar mai l’Urruti. Almenys ell va parar els dos primers penals de la tanda.
A més, a Duckadam li va anar pitjor que a nosaltres. Als 27 anys va acabar abruptament la carrera per culpa d’un estrany trastorn sanguini. Va passar diverses vegades per la sala d’operacions al llarg de la seva vida. I fins i tot va córrer la llegenda que la Securitate li havia trencat les mans per la negativa a entregar a Nicu Ceausescu, fill del dictador, un Mercedes que li hauria regalat Ramón Mendoza per la seva contribució a la derrota blaugrana. Duckadam va reconèixer una certa enemistat amb Nicu, però va restar veracitat a la història. Després va treballar com a guàrdia de fronteres i va tenir problemes econòmics que el van obligar a vendre els seus records de la final, inclosos els guants. Duckadam va morir la setmana passada als 65 anys. Amb la seva mort m’he adonat que d’allò ja fa gairebé 40 anys, que tot passa a la vida i que els rivals no són sempre els enemics. I només espero que en algun lloc es trobi amb l’Urruti, que recordin entre rialles aquell dia i que aquest any tornem a guanyar el que ara en diuen Champions.